Impossible ens trasllada en primer lloc a una sala d’interrogatoris. Un jutge jove i agressiu, que representa un estat també jove i agressiu, investiga a un antic revolucionari i ex pres polític com a sospitós d’un assassinat. El sospitós, un home gran, madur, en pau amb els seus crims i d’una virtut ètica per sobre dels conceptes jurídics cartesians del seu interrogador. Exemple de llibertat estoica, anirà seguint les pautes imposades pel sistema i acatarà la injustícia del seu interlocutor amb la pau d’un home que ha perdut la por a la privació de la llibertat. Un home alliberat a través de la seva relació amb el passat i capaç de traslladar-se, i a nosaltres amb ell a través de la paraula, al poderós entorn d’una muntanya digna de Caspar David Friedrich o d’Emily Brontë. El que ens planteja aquest diàleg és un debat sobre la justícia ètica i la legal, entre les realitats i les veritats processals.
Ramon Simó, que estrenava l’impossible mentre acabaven les últimes funcions d’El Nebot de Rameau a La Gleva Teatre, encerta, un cop més, en posar sobre la taula textos, poc coneguts, d’una intel·ligència i un bon gust difícils de trobar avui en dia. Militància per la qualitat per sobre la quantitat en la forma de dirigir, i produir, uns espectacles que des que tinc records d’anar al teatre (Simone, Daniela Feixas, 2017) insisteixen en un discurs polític, crític i intens. Per mi és ell, el veritable irreductible.
A l’espectacle que va estrenar a La Gleva, com deia, el desembre passat, tenim un altre exemple en el qual Simó només necessita dos actors i un text per treballar. A El Nebot de Rameau, Diderot ens presenta un diàleg ple de reflexions brillants i excèntriques sobre la vida en societat. Una conversa de cafè en un to d’humor relaxat en la que anirem entreveient traces d’una visió trista i patètica de la vida d’artistes i filòsofs i, en general, de l’alta societat passada i present. Dos personatges representen de manera literal i figurada una partida d’escacs que van jugant de manera dissimuladament amistosa i bel·licosa; van movent les peces del tauler amb la mateixa falta d’interès i continuïtat que la que demostren per allò que diuen. Malgrat que res del que diuen els personatges de Diderot és en va o casual i, encara més, forma part d’un duel intel·lectual sobre temes fonamentals i profunds sobre la convivència i les jerarquies relacionals, tots dos saben que participen d’una batalla eminentment estètica i miren de dissimular la seva pedanteria i la intensitat de les seves creences per la consciència mútua que la conversa que estan tenint, té les implicacions pròpies d’una conversa de bar.
Si contraposem aquesta peça de Diderot amb Impossible, veiem que en el text d’Erri de Luca, en canvi, les implicacions del diàleg són de dimensions capitals. La conversa es torna també partida d’escacs en un intercanvi que, sense perdre en cap moment les formes i la sobrietat pròpies d’un interrogatori, es converteix en un joc d’enganys i enginys propis d’un thriller policíac amb un rerefons ètic i polític profund. D’una banda, el jutge posa les cartes sobre la taula des del primer moment, mostrant-se com un home ambiciós amb la intenció de jugar aquesta partida amb totes les eines i amb tota la intel·ligència jurídica a la seva disposició. Davant seu un home aparentment senzill amb una resposta molt clara, no jugarà al seu joc i no s’incriminarà: és innocent.
El desenllaç és el desenllaç i la gràcia és que un el vagi a veure o a llegir quan tingui un moment per fer-ho, per tant, no en parlaré. – Si algú té la sort de trobar una entrada per les funcions de l’abril i el maig, que ho aprofiti. – El que és impossible no mencionar és la importància de la feina dels intèrprets en aquesta peça.
Només començar, l’espectacle ens mostra una de les seves grans virtuts. I és que les primeres síl·labes pronunciades per Lluís Soler fan que a un se li remoguin els budells tan sols per la vibració física a la qual se sotmeten els cossos amb la freqüència de la seva veu. Seria ridícul que un simple mortal com jo pretengués valorar la feina que fan el ja mencionat Lluís Soler, l’acusat, i el no tan bell, però si molt gran Bernat Quintana, el jutge. Però sense frivolitats ni favoritismes: estan que t’hi cagues. D’aquí, segurament, els moviments intestinals dels quals parlava.
Aquestes grans interpretacions i els dons de la factura de la direcció, fan de l’Impossible un espectacle bellíssim. I no ho dic a la lleugera, és sens dubte un imprescindible de la temporada teatral i molt possiblement dels millors textos exhibits a Catalunya aquest 2025, del que portem i del que queda. Pot ser estúpid fer aquestes prediccions sent al març, però el meu convenciment és decidit i inamovible fins que es demostri el contrari, i tinc una gran trajectòria de dir estupideses, per tant…
Qui hagi vist l’espectacle entendrà la referència del títol. Quintana, el jutge, la fa servir per descriure a l’acusat, Soler. Jo la faig servir per descriure la feina d’un director que presenta contínuament el mateix format, dos personatges a escena, text, text i text. Un irreductible del teatre de qualitat i de generar l’extraordinari sense gaire parafernàlia, a través de la paraula. Només necessita dues cadires per que els personatges puguin tenir l’opció de parlar drets o asseguts. Però més que això, per què? Sovint veiem propostes escèniques farcides de marqueteria i LED sobre la premissa que són elements necessaris per fer teatre. A l’altre extrem tenim a Ramon Simó, fent del mapa escènic en llengua catalana un espai virtuós i d’interès. Senzillament el revalora.
Daniel de la Torre Granados
