Et vindré a tapar
La Vilella Teatre, 11 de març de 2018
Et vindré a tapar és el primer espectacle de la jove companya )e( Espai en Construcció, fundada per Elisenda Ribó i Roger Ribó, i es va poder veure a La Vilella per primer cop el 2014. Enguany, aprofitant la reestrena de la seva nova creació, Si jo no hi fos (la festa seria més divertida), La Vilella recupera el primer muntatge del grup.
La peça explora el tema de la memòria històrica. Per fer-ho, ens situa al 1940, un any més tard de la fi de la Guerra Civil espanyola, i narra la història de Maria (Montse Bernad), una dona que vol trobar el seu marit, el Joan, desaparegut durant la guerra i que tant podria ser viu com mort. Per trobar-lo, Maria emprèn un gran viatge geogràfic i psicològic en companyia de dues amigues (Maite Bassa i Blanca Solé). Totes tres s’enfrontaran amb els perills i les misèries de la postguerra, que es mostren al públic tant amb escenes realistes i dramàtiques com amb d’altres còmiques i grotesques, si bé les segones funcionen molt millor que les primeres.
Es tracta d’una obra de creació col·lectiva, construïda en conjunt per Elisenda Ribó, Roger Ribó, les actrius i l’equip tècnic. L’espai escènic, sobri, gairebé nu, cedeix tota la importància al text i a les interpretacions, així com als objectes i a l’espai sonor, gestionat per la violinista Roser Farré amb gran versatilitat. L’ús dels objectes és interessant, i genera el marc geogràfic i temporal tan bé com ho faria una escenografia, malgrat que en alguns moments pot semblar gratuït i construeix al·legories poc clares.
En tractar-se d’una història de personatges, és cabdal el paper de les actrius. En aquest sentit, convé destacar la versatilitat i la vis còmica de Maite Bassa, així com la veritat que despunta Blanca Solé. Totes dues interpreten tots els personatges secundaris de l’obra, des de les amigues de la protagonista fins a vilatans peculiars, divinitats i espectres.
Els moments que, tant interpretativament com narrativament, funcionen millor són aquells més estripats, més surrealistes (potser la millor escena és la de la fossa comuna), mentre que en les parts més naturalistes el ritme disminueix o, fins i tot, cau. Ara bé, per la potència emocional del tema, l’espectacle pot arribar a ser colpidor, tan bon punt el públic aconsegueix passar per alt tot allò millorable en la dramatúrgia i es trasllada a l’extrem context històric i personal de les protagonistes. I, sens dubte, es tracta d’una obra molt oportuna per als temps que corren, en què convé no oblidar tots aquells que van desaparèixer combatent el feixisme.
Nil Martín
@Nil_ml