Sala Beckett, 12 de juny de 2026

Fitxa artística:

• Creació col·lectiva de ELS MALNASCUTS
• Dramatúrgia: Selma Amat i Alguer
• Direcció: Jana Travé Dufner
• Repartiment: Olivia Busquets Moreu, Aina Busquets Sanz, Luna Maestro, Leo Raventós, Patricia Rosell Martí, Pol Sanuy, Lola Soley i Rita Wabotay Colomer
• Escenografia i vestuari: Alguer i Miguel Malsa
• Il·luminació: Eddgem i Miguel Malsa
• Espai sonor: Eddgem
• Direcció de moviment: Olivia Busquets Moreu i Luna Maestro
• Ajudant de direcció: Luna Maestro
• Producció: Pol Sanuy

Tant bon punt entro a la sala de dalt de la Beckett em donen una rosa blanca i em pregunten quin és el meu desig. Hi penso, però de seguida em trobo sobre l’escenari, amb els intèrprets. És un caos miris on miris. Un poema recitat i cridat, una noia que s’aixeca lentament sobre una taula i s’hi precipita a sobre amb un cop sorollós, gent caminant a pas accelerat, dues noies cobertes per un vel bordant… Una mica everything everywhere all at once, de la forma més literal possible. La meva acompanyant es gira cap a mi. “Sempre anem a les coses més rares”, em comenta. 

Ja asseguts i sense espectadors a l’escenari puc veure l’escenografia descoberta. Uns núvols a l’esquerra i uns barrets a la dreta, tot penjant. L’obra comença amb el presentador i productor Pol Sanuy. Veurem 7 artistes que cadascú ha creat la seva peça al voltant del desig. Tots han comptat amb el mateix pressupost i Sanuy ens explica en què se l’ha gastat cadascú. D’aquí en endavant veurem com cadascú, amb el seu capítol individualitzat, compleix el seu desig. Amb els desitjos com a fil narratiu, l’obra dona espai a cada intèrpret per mostrar-se tal com és.

Quin Merder! S’explica que fins fa dues setmanes no sabien que anaven a representar, i m’ho puc creure. En el millor dels sentits, em va recordar un d’aquells treballs grupals que deixen per l’últim moment però que, sorprenentment, queda brillant. La relació entre les escenes és només el desig. Això fa que hi falti cohesió i que potser es pugui suprimir algun dels capítols. Això sí, es nota com de bé s’ho ha passat aquest grup durant aquests mesos de creació. En poc més d’una hora hem vist una dotzena de desitjos complerts, on tothom s’ha pogut mostrar a si mateix com és i com viu el seu desig.

Trobo un punt feble en no trobar unes pautes de com començar a interpretar una història. Era una comèdia? Jo vaig riure (especialment amb les intervencions de la Lola Soley). En canvi, sobre els instants més intensos, no es poden prendre de forma seriosa, degut l’absurd que ho envolta tot. Aquest canvi abrupte de sentiment va fer que el ritme es veiés truncat en un parell d’ocasions. A més, el vestuari, l’ambient sonor, l’escenografia, il·luminació i el posat del presentador m’evocaven circ i espectacle. Precisament per això, vaig sentir que potser l’obra era una burla als tòpics del teatre i dels espectacles en viu, que tot era irònic i exagerat. És una temàtica i un format que ja hem vist altre vegades. Tot i les moltes històries que es mostraven, no penso que es mostrés res de nou. És un recurs, però ha de funcionar com a eina per construir una cosa més gran. 

De la merda (en) neixen flors és una metàfora literal sobre els desitjos. Deixa anar la creativitat per fer-te pensar en els teus propis. I quan pensis en allò que realment vols ara mateix, te n’adones que el desig requereix el grup, de la comunitat, i que s’ha d’establir una reciprocitat generalitzada per establir aquest sistema de desitjos complerts. Jo encara no sé què desitjo, però desitjo saber-ho.

Àlex Hazzaa
@alexhazzaa