Els encantats
Sala Beckett, 2 d’abril de 2023
La recent guardonada pels Premis de la crítica Lucia del Greco (Premi Revelació per l’adaptació de El Desig del Cor de Caryl Churchill) dirigeix el text de Els encantats de David Plana i l’estrena de la peça, fa cosa d’un mes, dóna lloc a una acalorada polèmica a twitter i mitjans. Si bé és cert que ni David Plana, que manifestà el seu desacord amb la opció estètica de l’obra però en va reconèixer la vàlua i l’interès, ni Del Greco van enfangar-se massa en el debat, aquesta desavinença destapà velles ferides del sector i posà sobre la taula la discussió sobre la responsabilitat i els límits que han de tenir els diferents actors dins del procés creatiu d’una representació teatral.
Si tot es pot sotmetre a crítica i revisió (sisplau, sí!) sempre que imperin el respecte i l’assertivitat, la polèmica sobre el paper dramatúrgia-direcció, a banda de suposar una oportunitat per abordar alguns dels malestars d’un sector precaritzat, potser ha estat (qui sap?) l’esquer per a que més persones anessin a veure l’obra, que enceta així:
La Bruna (Sandra Pujol) és a punt de tornar a casa després d’un (llarg?) període ingresada en una institució psiquiàtrica. Al seu Pare (Òscar Rabadán) li aconsellen que la dugui de viatge per a que pugui assajar el retorn a “la normalitat”. Veurem un Òscar Rabadán nerviós i angoixat quan la Bruna li demani d’anar a Aigüestortes juntament amb el seu germà Arnau (Guillem Font), per recordar (afrontar? destapar? encarar? guarir? remenar?) vells temps.
D’aleshores en endavant, la peça es constitueix com una escletxa que els fills (dolguts, tocats per un fet del passat que els ha condicionat la trajectòria vital) volen eixamplar i el pare anhela tancar. “És molt fàcil estar bé quan et quedes al marge”, li repetiran com una lletania, mentre el van confrontant des del desafiament (Arnau) i el joc (Bruna), portant-lo al límit.
Un límit o punt d’ebullició que ja s’intueix des del començament (la hostilitat és present des del primer minut) i que l’escenografia reforça de forma magistral. Els personatges entren i surten d’un enorme bassal d’aigua protegits amb roba impermeable que tanmateix no evitarà que acabin ben amarats, en ambdós sentits. L’espai sonor i lumínic juguen un paper crucial a l’hora de crear l’atmosfera opressiva de la peça i tot queda (encara més) enterbolit, pati de butaques inclòs, amb un ús de l’efecte boira molt ben mesurat.
Mentre la familia bascula entre la por i l’atreviment per reviure i resignificar el seu passat ambigu (que es construeix des del suspens, el suggeriment i els silencis eloqüents), Hanna Tervonen completa un elenc potentíssim interpretant un quart personatge, mut però essencial pel seu poder simbòlic, que bé podria ser una dona d’aigua, la personificació del conflicte no resolt o la pròpia neurosi de la Bruna i l’Arnau.
Es tracta d’una criatura misteriosa, una força que els atrau i els subjuga al mateix temps. Gràcies a ella, o per culpa seva, l’escletxa s’obre, el passat emergeix i el bassal ja ens ha esquitxat a tots.
Alba Morán