Els dilluns i dimarts del més de març l’Espai Texas es converteix en el replà d’un edifici anònim d’una ciutat anònima per tal d’acollir el prec que una de les veïnes, la dona del tercer segona, ha de fer als espectadors, integrats com a part essencial de l’escena, en el paper de propietaris i llogaters.

L’hostilitat i la incomoditat pròpia d’aquelles reunions de veïns que gairebé no es coneixen s’instal·la al pati de butaques i, per primera vegada, els estossecs i les mirades furtives als mòbils i rellotges queden ben integrades com a part indissociable de l’espectacle.

La dona del tercer segona és un monòleg escrit per Víctor Borràs (Els ossos de l’irlandès, Estimadíssims malvats) en el qual, si bé la salut mental hi té una gran presència, s’aborda fonamentalment la necessitat de crear xarxes de suport mutu en un món cada vegada més atomitzat.

No en va, la Raquel, aquest és el nom de la dona del tercer segona, ens diu constantment que entén que tinguem coses més importants a fer, que ella també les tindria i que marxem si n’és el cas. Al cap i a la fi, som veïns i prou. Espectadors que canvien dia rere dia. Cares sense rostre ni passat. La impossibilitat de conèixer-se més enllà de reunions rutinàries i converses d’ascensor.

I a ella, que no puja mai en ascensor i que no ve mai a cap de les reunions, no la coneixem pas gaire. A la Carme, que hi era abans que els seus pares, sí que la coneix. I a la portera, que fa anys que hi treballa. Elles, habitants habituals de l’escala, són les que l’han impulsat a donar el pas que l’ha dut a ser al bell mig de l’escenari, o del replà, per tal de demanar-nos un favor que, segons ella, no té cap dret a demanar.

El text passa a ser així un al·legat en contra de les noves maneres d’habitar les ciutats. Vides anònimes que se superposen en versions gairebé idèntiques d’un mateix espai. Les mateixes parets i les mateixes finestres repetides eternament en totes les direccions com a símbol de la despersonalització de la metròpolis.

La Raquel té un problema i, malgrat que ens l’explica amb tota la serenitat que és capaç d’arreplegar, dia rere dia, torna a casa sense solució. A vegades, el text sembla deixar espais per a la participació, però els espectadors, massa porucs o massa prudents, no hi intervenen amb gaire força.

Àurea Márquez, a qui no fa gaire hem pogut veure en muntatges tant reeixits com M’hauríeu de pagar o Conspiranoia, avui sota la destra direcció d’Ivan Benet, és l’encarregada que el missatge que ens ha de ser transmès trobi el canal adequat per a fer-ho. A vegades amb força, a vegades amb timidesa, però sempre impregnada d’un dolor incommensurable que és a punt d’esclafar-la per sempre.

A través de la constant i amarga rialla d’aquell qui sap que no és escoltat i que, un altre cop, haurà de tornar a casa sabent que, tot i que el que hi passa a dins s’escola al passadís i viatja entre murmuris i safareigs, ningú no hi pensa fer res, la dona del tercer segona ens exposa davant d’un cruel mirall que reflexiona amb encert sobre la inacció ciutadana que ha infectat com un fong maligne les nostres ciutats.

Al capdavall, qui viu al tercer segona?

Bernat Gaya Jou