Fitxa artística:

• Autoria: Michael De Cock, a partir de Madame Bovary de Gustave Flaubert.
• Dramatúrgia: Marie Mergeay.
• Direcció: Carme Portaceli.
• Música original: Harold Noben.
• Amb Ana Naqe, Oleg Volkov, Blandine Coulon.

Teatre Nacional de Catalunya, 4 de juliol.

Emma Bovary viu atrapada en una vida que mai no ha sentit com a seva. Casada amb un home que no estima i convençuda que la felicitat és sempre un horitzó llunyà, busca desesperadament allò que creu que li falta. No és, al cap i a la fi, el motor de la nostra pròpia existència? Espera més de tot i de tothom: del seu marit, dels seus amants, de la seva filla i, sobretot, d’ella mateixa. Aquesta recerca constant acaba convertint-se en el motor de la seva vida i de la seva mort. Any rere any, la insatisfacció la torna erràtica, freda i cruel, fins que l’asfíxia desemboca en una única conclusió: «Prefereixo la mort a aquesta vida».

És fàcil entendre per què el personatge de Flaubert, passat pel sedàs d’aquesta adaptació al Teatre Nacional de Catalunya, continua vibrant amb tanta força avui dia i fent-nos connectar amb el clàssic. La seva tragèdia dialoga directament amb altres icones de la insubmissió femenina que intenten escapar del guió que la societat els ha escrit. Pensava, inevitablement, en la Bella Baxter de Poor Things (Yorgos Lanthimos, 2023). Tant Emma com Bella desafien les cotilles del seu temps i busquen una forma radical de llibertat. Em resulta remarcable com aquest arquetip de la dona desperta, llesta i rebel sempre ha provocat una atracció magnètica sobre la mirada de l’home, especialment quan fracassa en el seu intent de subversió. Tot i això, els seus destins es troben ben allunyats: mentre Bella aconsegueix construir una nova manera de viure gràcies a una mirada lliure de prejudicis socials, Emma queda atrapada en el parany del seu propi desig. Bella és maximalista i Emma és minimalista.

L’espectacle és pura poesia visual, una exposició on la realitat física tradueix els estats mentals de la protagonista. Quan Emma evoca l’amant, els tons rosats i càlids banyen i transformen l’espai; quan es veu abocada a retornar al tedi domèstic, la llum recupera una normalitat opaca. No és lletja, però saps que no és per ella.

L’escenografia, d’un minimalisme extrem, fa de la fragmentació la seva naturalesa. Si dividim l’escenari en tres terços, els dos primers (al fons) queden pràcticament inutilitzats, ocupats per unes teles a terra que faran de fons i on els actors no trepitjaran gaire, amb l’excepció d’un parell de passejos del cor. Tota la vida de l’Emma es veu condensada, per tant, en el terç més proper al públic, un espai estret, segmentat per una cinta que fa entrar i sortir els personatges, un espai de terra en què només ella s’hi veu embrutada i un espai al mig entre aquests dos. Tot i que d’entrada aquesta limitació geomètrica podria semblar un obstacle per al moviment, resulta un encert a la proposta: Emma constantment sent que es troba entre dos mons. El mobiliari apareix i desapareix amb precisió, deixant poc espai a la improvisació.

Aquest ecosistema claustrofòbic es trenca quan l’Emma, en ple deliri erràtic, desafia els límits de la representació. En un moviment del tot inesperat, s’asseu a la vora mateixa de l’escenari, pràcticament a sobre de la orquestra. És un gest que inesperat i sorprenent; és l’instant en què el personatge, completament desestabilitzat, surt tant de la ficció que quasi surt de l’escenari. Es llança visualment a l’abisme de l’espectador es fa més propera que mai.

Des del primer instant, l’Emma de Naqe és freda però sincera amb la seva fragilitat, exposant un personatge que mai té el control real de les coses. Emma és egoista, pren decisions morals qüestionables i aboca al seu propi abisme aquells qui més hauria d’estimar. Teòricament, hauria de despertar el nostre rebuig. No obstant això, la seva crua honestedat provoca, personalment, l’efecte contrari. No busca la nostra indulgència ni intenta justificar les seves derrotes; simplement obre una esquerda perquè hi vegem a través. Les seves mirades constants a platea acaben amb la distància emocional que pot haver entre l’espectador i ella. Emma és incòmodament real.

L’avorriment esdevé el gran antagonista de la funció. Emma descriu el seu matrimoni com una aranya que teixeix pacientment una teranyina al seu voltant. No hi ha maltractament explícit o implícit, ni una violència sorollosa, sinó una immobilitat silent que la va dissecant viva. La tragèdia d’Emma no és el dolor, sinó la pols. El ritme escènic és pausat, sostingut per una partitura musical que funciona com una línia recta sobre la qual recolza tota l’obra. Les veus dels actors s’hi acoblen d’una manera orgànica, però mantenen una certa independència respecte de la música. Cap dels dos elements no condiciona l’altre. Col·laboren en generar una atmosfera continguda que manté la tensió dramàtica al llarg de tota la representació.

Un dels recursos dramatúrgics més estimulants és la decisió de fer que Emma oscil·li constantment entre el paper de personatge i el de narradora de la seva pròpia desfeta. No només pateix els fets, sinó que se’ls mira des de la distància freda de qui ja en coneix el desenllaç. Poc després de casar-se, avança que «Tot serà, per fi, engany i desig».

És aquí on Emma s’agermana amb altres gegants del dolor tràgic com Medea o Yerma. Totes tres comparteixen el mateix nucli de rebel·lia: la incapacitat absoluta d’acceptar la domesticació o el destí imposat. Canvien les circumstàncies (l’infanticidi en Medea, la impossibilitat de la maternitat en Yerma, l’asfíxia burgesa en Emma), però batega en totes elles la mateixa ràbia davant d’una realitat que es nega a satisfer les seves expectatives vitals. El desig, en totes tres, deixa de ser un motor de vida per esdevenir una sentència de mort.

Quan vaig sortir del teatre, vaig pensar que la proposta no era especialment política, com si defugís la confrontació directa per centrar-se en les patologies de la protagonista. Amb els dies, però, he canviat radicalment d’opinió. Hi ha una dimensió política incontestable en el fet de presentar una dona lliure que pren decisions exactament com ho faria un home: sense dubtar, sense demanar permís i sense la necessitat de justificar-se.

L’obra no busca convertir l’Emma en una heroïna feminista impecable, precisament perquè no ho ha de ser. És egoista, comet errors i fa el que vol quan vol. I és precisament aquesta falta de condescendència, aquest dret a ser imperfecta i cruel sense ser castigada pel relat com una «boja», el que esdevé un gest profundament polític. Al cap i a la fi, la veritable tragèdia de l’Emma Bovary no és que vulgui massa; és que s’atreveix a reclamar un espai de desig absolut en un món que només està dissenyat per legitimar els homes. A l’Emma no li cal parlar de llibertat, ja la viu. Què més vol?

Àlex Hazzaa