Isaac neix de la voluntat de relatar l’angoixa per l’èxit que fa temps que ha fagocitat a tota una generació de joves, i no tan joves, que deleguen la felicitat en la seva capacitat d’acomplir expectatives, a vegades pròpies, d’altres alienes.

Ramón Micó, autor del text, situa el focus del conflicte en la dimensió laboral. Malgrat que l’Isaac sempre ha excel·lit en els estudis i que ara té l’oportunitat de fer el doctorat pel qual fa tant de temps que es prepara, es veu arrossegat a treballar a la secció de congelats d’un trist supermercat per tal de tenir cura de la seva mare.

La mirada d’una antiga professora d’escola jutja amb duresa l’Isaac en un dels moments més punyents de l’espectacle. El món no admet l’existència d’aquell que se sacrifica. Ni ara ni mai. Però ara menys. Així doncs, Isaac, que hi fas tu treballant en un lloc com aquest? És possible ser feliç amb molt menys del que t’havien dit que necessitaves per a ser-ho? És possible la felicitat per aquells que han sacrificat l’expectativa per tal de salvaguardar alguna cosa, a priori, més important? És possible que el sacrifici no doni fruit, o que en doni un que no esperàvem?

Micó recull totes aquestes preguntes i els dona un embalum que transita entre el cinisme i l’esperança en un text que, escrit com un garbuix temporal que es recargola per tal d’explicar la història d’un home des de les seves arrels més íntimes, ens presenta dos personatges magnètics i fascinants, tant pel que fa a la seva escriptura, l’obra està construïda amb la dosi exacta d’enginy i honestedat, com pel que fa a la generosa interpretació que ens n’ofereixen l’Oriol Ruiz en el seu paper d’Isaac i l’Eduard Paredes en el de boc bíblicoravero, aparició estel·lar de la nit i al·lucinació iniciàtica que guia el pobre Isaac a través del seu viatge vital que l’haurà de portar a decidir-se entre el perdó i l’egoisme.

És fa difícil saber a qui cal atribuir l’ingredient secret que converteix aquesta peça aparentment senzilla en un còctel apoteòsic en el que tots els llenguatges s’hi integren de tal manera que es fa impossible destriar l’origen de cada fracció.

Així doncs, tot i que encara no he dedicat gaire paraules a l’escenografia ni a la direcció, cal esmentar que, tant la direcció de l’Alba Collado, enèrgica, enigmàtica i intel·ligent, marcada per l’esgotament i la resignació, però amb capacitat per jugar i tornar-se més lleugera sense perdre pel camí ni un sol gram d’aquesta incomoditat que impregna els personatges – a aquesta dona cal seguir-li la pista—, com l’espai dissenyat per la Jèssica Sibina, un passadís de supermercat volgudament tètric dins el qual s’erigeix la presència d’una caixa registradora que a hores funciona com a altar de sacrificis, són exercicis de primer nivell.

La Cia La Rara, aquesta vegada en col·laboració amb tota una colla de companys i amics de l’Institut del teatre, es postula amb el seu bell sacrifici, un dels més reeixits de la temporada, com una opció sòlida que caldrà tenir en compte en el futur més proper. Així doncs, ara que la sang ja ha estat vessada, què feu que no els honreu amb la vostra presència?