El dibuixant de laberints
12 d’abril de 2026

Perdre’s és inherent a la condició humana. No hi ha persona al món que no s’hagi plantejat on va, què fa, qui és o si la vida que té la convenç o no. I a qui encara no li hagi passat, que esperi, que ja li arribarà el moment. És per aquest motiu que costa d’entendre perquè vivim en una societat on es menysprea dubtar i s’enalteix la seguretat de tenir un camí clar. Lluny de sumar-se al cavall guanyador, El dibuixant de laberints, de Nil Martín, reivindica perdre’s.

Efectivament, el títol no és en va, ja que Martín utilitza el laberint com a metàfora de camins sense sortida i passes en fals. Tot parteix d’una descoberta que va fer fa un temps: resulta que de petit li encantava dibuixar laberints i, després, provar de resoldre’ls. No només això, sinó que una de les obsessions d’en Nil era el Parc del Laberint d’Horta, lloc que es revisita durant l’obra. “Potser és que sempre he dubtat?”, reflexiona.

La crisi dels 25, la dels 30 (qualsevol edat és igual de bona per tenir una crisi, tampoc cal posar-hi una data), el camí d’actor, el no saber si està al lloc correcte, l’angoixa de veure que hi ha trens que ja s’han escapat… un text preciós, òpera prima de Martín, que malgrat ser laberíntic no es fa repetitiu. Hi ha moments curiosos que, en un primer moment, em van fer arrufar el nas. Admeto que va ser per falta de paciència perquè sí, tot acaba tenint un sentit. Parlo del Doraemon, potser l’heu encertada! Si els heu vist imatges de l’espectacle segurament us ha sorprès. Un cameo que el transcurs de l’obra no demana, però que serveix per afegir un contrapunt còmic i un nou angle des del qual endinsar-se en aquest laberint. 

Martín apareix a escena acompanyat d’una fantàstica i polivalent Carla Coll. L’entesa entre ambdós és total, malgrat que l’espai escènic els manté separats tota l’estona. La direcció és a càrrec de Júlia Valdivieso que completa aquesta tríada amb un muntatge picat i amb un control dels espais i els tempos adequada per mantenir l’atenció durant els 70 minuts de representació.

Si hi ha un aspecte tècnic que cal destacar és l’escenografia, de Camille Latron Llorens, qui ja ha orquestrat les escenografies del Col·lectiu Desasosiego, companyia que comparteix amb Coll. Un cortinatge cobreix per complet la caixa escènica, i un tela més aviat transparent la divideix en dos per emmarcar els personatges de la peça. Un senzill joc amb aquestes cortines crea espais diversos, suficients per l’acció que es vol desenvolupar.

Nil Martin s’estrena com a dramaturg gràcies a la Beca Odisseu Eòlia 2025 amb una peça la qual moltíssima gent s’hi pot sentir reflectida. Una grata sorpresa de petit format per reflexionar i abraçar el dubte. En aquest sentit, crec que és pertinent apuntar una estrofa de ‘Cançó del dubte’, de Manel. Un dels millors temes del grup barceloní.

Quan el pare preguntava
“quina feina trobaràs?”
La meva amiga, rabiosa, intentava no plorar
I el cervell jove repassava les opcions
I tenia els ulls cansats de mirar en tots els racons
Però, en mirar-lo, el camí no diu si vas
A la glòria o al fracàs

El dubte és present a la nostra vida, i com més l’evitem, més gran es tornarà.

Bernat Pareja