Amour
Teatre Municipal de Girona, 22 de febrer de 2018

Amour és una obra d’aquelles maques, dissenyades per enamorar els ulls dels espectadors. La tendresa de la història i la bellesa dels moviments i els gestos ens permeten endinsar-nos en un format al qual no estem acostumats: el teatre de màscares, on no existeix text, on el moviment de l’actor és el fil narratiu més espontàniament coreografiat que veurem.

Se’ns presenta una obra de temàtica LGBT, d’infància i vellesa, d’innocència i saviesa. Podem parlar de la història de la maduració de l’amor entre dues dones, del recorregut d’infantilització de l’odi i la disputa o de la paradoxa que genera l’odi en la vellesa i l’amor en la infància.

Trobarem certes mancances en temàtica feminista o LGTB, l’obra podria aprofundir molt més en aquests o, simplement, intentar trencar uns esquemes hetero-patriarcals que es reprodueixen, tant en les parelles heterosexuals -on sembla que es busqui l’aprovació de la parella de dones- o en la parella homosexual -on es repliquen els estereotips d’una relació home-dona, en detalls com el del bigoti-. També és cert, però, que en una obra de màscares, el lògic és buscar referents visuals per poder etiquetar els personatges.

Sobre l’escenari ens trobem una posada en escena molt senzilla, més utilitària que decorativa, sobre la que els actors abocaran la creativitat d’un nen o la il·lusió d’un adult. Convertint l’arquitectura bàsica en un lloc entranyable. La música, que recorda al cinema francès, no és més que una altra mostra de bellesa. En una obra sense text, els sons parlen, i d’una forma delicada, curosa. I és que tot és bonic a Amour.

Pot semblar que els petits han d’aprendre del perdó entre les dues noies, de la tolerància i l’acceptació per part dels dos nois o de la vida coral i harmoniosa que hi ha entre els quatre. Contra tot pronòstic, l’espectador sortirà convençut que qui més necessitava aquesta píndola empàtica era l’adult. Al final de l’obra, el somriure que veiem dibuixat en els pares ens emplaça en un escenari de capacitat reflexiva més profunda del que acostumem a atribuir al teatre ‘per a tota la família’.

Anar a veure Amour és anar a aprendre del teatre infantil i, per tant, de la puresa, tant del missatge com de la forma d’expressar-lo. Amour és bellesa i reconciliació, encara que només sigui durant una horeta, amb l’espècie humana.

Quan les coses es fan senzilles, tot surt bé.

Dídac Manzanares
@DidacManzanares