Una habitació buidaEl Maldà, 10 de novembre de 2019

Imagina una habitació buida. Un espai on et pots trobar,
durant unes hores, amb qui tu vulguis, tant se val si és viu o mort, si viu a
prop o lluny. No importa el temps, ni l’espai. A partir d’aquesta premissa, el
dramaturg Marc Artigau, la compositora Clara Peya i la Cia.
Llançat, formada per actors i actrius acabats de sortir d’Eòlia ESAD,
construeixen Una habitació buida, un musical distòpic, emocionant
i captivador, amb direcció musical de Miquel Tejada i direcció escènica
de Joan Maria Segura.

Artigau, amb una dramatúrgia que enganxa (malgrat
teniu un final potser una mica forçat) ens convida a reflexionar sobre la
importància del temps, sobre la necessitat que tenim de conservar-lo i sobre
com, mentre ho intentem, aquest se’ns escapa entre els dits. A partir de tres
històries que s’entrecreuen, l’obra es qüestiona quins són els límits de les
relacions humanes en una societat en què, gràcies a les noves tecnologies, “el
temps i l’espai són només mentals”.

Tot plegat, teixit amb la música de Peya, que, sumada
al bon nivell dels intèrprets i del pianista Miquel González, fa posar
la pell de gallina, amb una sonoritat esperançadora i greu; abismal, al mateix
temps. La peça està plena de leitmotivs musicals, que estructuren un relat
redundant, cíclic, com ho és el temps. La melodia aconsegueix narrar tant o més
que les lletres, i l’harmonia amb què quallen les veus dels actors i les
actrius faa que pràcticament cada cançó sigui inoblidable. Podreu (i voldreu)
comprar el CD a la sortida del teatre.

D’entre les encertades interpretacions de tota la companyia, cal destacar la feina de Carla Pueyo, la narradora de la història, que, amb una presència escènica absolutament magnètica, ens guiarà a través d’aquest món futurista. També captiven les veus de Núria Llausí, que s’entrega totalment en el paper de John Lennon, un dels convidats a aquesta peculiar habitació, i d’Ariadna Colomer, que ens provoca una esquerda a l’ànima quan canta “No t’adormiràs”. I d’Eric Oloz, que, encarnant un androide hiperhumanitzat, ens regala una interpretació entranyable i inquietant al mateix temps.

L’escenografia de Lola Belles, la il·luminació de Conchita Pons i el vestuari d’Aida Almacellas, Paula Arenas, Alex Navarro i Carlota Pérez Mouriño, amb una estètica minimalista i una gamma cromàtica que reforça els contrastos, converteixen el singular espai d’El Maldà en un escenari futurista. Tot plegat recorda sèries com Black Mirror o Westworld, que ja han explorat línies argumentals similars a la d’Una habitació buida. L’obra que ens presenta aquesta jove companyia, però, destaca per portar al terreny del musical, que sovint ens té acostumats a arguments més intranscendents, una història tan plena de cruesa com d’esperança, que emociona i fa reflexionar.

Si, com ens canta Carla Pueyo, encara que intentem conservar
el temps, sempre fugirà, com un riu, i ens deixarà sols, potser val la pena que
dediqueu una part del vostre temps a veure aquesta petita joia que es fa al
Maldà. És cert que, com es diu a l’obra, el temps no es pot guardar als bancs, però
el teatre, quan és bo —i, en aquest cas, ho és—, té el poder de
transformar-lo, condensar-lo i expandir-lo.

Teniu temps d’entrar a Una habitació buida fins el dia 1 de desembre, i si ho feu, no us en penedireu. Nosaltres, #Novaveu, hi serem el dimecres 20 de novembre fent un col·loqui postfunció amb la companyia, en el qual desvetllarem tots els secrets que s’amaguen a l’habitació. Us hi esperem!

Nil Martín@nilmartinlopez