RamonSala Atrium, 11 de desembre de 2019

Dalt d’una bicicleta estàtica i amb un somriure d’orella a orella, Francesc Ferrer comença Ramon i ho fa mirant directament els ulls de les persones que omplen la Sala Atrium cada vespre de funció. Tant és així que Ramon, escrita i dirigida per Mar Monegal, està prorrogada fins el 29 de desembre.

Sota l’etiqueta de “tragicomèdia generacional” és una obra que emociona, siguis o no de la generació del Ramon, perquè tant ens parla de l’infantesa com dels canvis que ens afecten més en la vellesa, això sí, emmarcat en una adolescència dels anys 90. L’escenografia ens transportava directament a aquella època, on les col·leccions de cassettes ocupen un lloc preferent a l’habitació i anar amb la samarreta de la carta d’ajust és molt cool (l’únic que encara no ho sabíem). És una obra que parla de la vida, que de tan ràpid que passa pot arribar a provocar-nos un biaix entre l’edat física i l’emocional, com li passa al Ramon que en té quasi quaranta i el seu cor li diu que en té vint. I és que l’edat és com el temps: ben relativa.

L’obra comença amb un punt d’inflexió; el Ramon s’instal·la temporalment a casa dels seus pares i es retroba amb la seva habitació de tota la vida. S’ha quedat sense parella, sense casa i sense feina. Francesc Ferrer encara tot sol aquest monòleg servint-se de manera magnífica dels personatges que necessita per anar explicant la història, tots fets amb molta cura i grans dosis d’humor, molt d’humor per pair-ho tot.

El text fa un homenatge als amants del teatre, sobretot als que s’hi dediquen que podran reviure potser situacions viscudes. Però també és un cant a les segones oportunitats, a saber encaixar els canvis que ens proposa la vida, a prendre responsabilitats i a fer malabars per no perdre pel camí de fer-se gran els ideals i la il·lusió.

Joana Cortils