Tal com diuen a Pruna, que vam poder veure el dissabte 25 de gener en el marc de Fira Terres de Girona, l’amor bo ho cura tot, i el mal tot s’ho carrega. També es pot aplicar al teatre, perquè el bon teatre ho cura tot.

Pruna és una obra catàrtica, que parla amb molta delicadesa d’un tema punyent i necessari, mantenint un equilibri fràgil en denunciar sense caure en el victimisme, de mostrar sense caure en la morbositat, de combinar històries privades amb les històries que són públiques. Tristament, és una història massa comuna per fer-la individual, i per íntima que sigui, és una ferida oberta que tenim com a societat. Perquè, tal com mostra l’obra en dades absolutament doloroses, l’abús de menors és un mal molt més extens del que semblaria, per això és important poder-ne parlar, i fer-ne denuncia des dels escenaris. Queralt Riera ha combinat la veu de testimonis reals i de dades estatals, i ambdues deixen a l’espectador garratibat a la butaca. Perquè com en molts relats infantils, o la cançó de la Lluna la Pruna que mai ens havia semblat tan esgarrifosa, l’obra té una veu tendra que et captiva, però que fa que t’esglaïs mentre vas veient totes les veritats que hi han amagades al darrere.

I malgrat la duresa del tema, i la seva incomoditat, Pruna també permet una mica d’esperança, mostrant vides adultes que aconsegueixen conviure amb la seva ferida, d’amor bo que pot curar. Com el teatre, que cura quan és així de valent i delicat.