Boja
Teatre Principal de Vilanova, 26 de gener de 2025.
«Vaig observar amb deteniment la meva fe, les meves amistats, la meva feina, la meva sexualitat, la meva vida sencera i em vaig preguntar: ¿Quina part de tot això ha sigut idea meva? ¿Vull realment res d’això, o és el que se m’ha condicionat a desitjar? […] ¿Qui era jo abans de convertir-me en el que el món em va dir que fos?»[1].
Glennon Doyle no està per romanços i enceta la seva autobiografia amb aquest obús: ¿qui eres abans de convertir-te en el que s’esperava de tu? La pilotada que ens llença Doyle es dirigeix cap a nosaltres talment un puny carregat de veritat. La pregunta viatja a tota velocitat en direcció a desmuntar-nos la fesomia. Ens mig tapem la cara amb les mans, abans que la pilota no ens rebenti la identitat. Sobtadament, apareix una noia amb un tutú i un bat de beisbol roses. Colpeja la pregunta amb contundència. Aconsegueix enviar-la fora del camp. Nosaltres encara no donem crèdit. Ens mirem, atònits i amb les biografies intactes. Ens ha salvat Mariona Esplugues. Ha vingut a explicar-nos qui era ella abans de convertir-se en el que el món li va dir que fos.
El monòleg Boja és una autoficció on la Mariona repassa la seva biografia. Del seu aplec de vivències en fa una selecció entorn a la seva salut mental durant la seva infantesa, adolescència i joventut. Bat en mà, rebenta tabús sobre aquest tema a tente-bonete. ¿Qui diu que una nena deu anys no pugui anar al psiquiatra? És en aquest punt on ens comença a contar la seva vida: al despatx d’un psiquiatra. N’hi ha que creuen que, del món, el primer fou la llum, o la paraula. Per la Mariona, el primer fou un catedràtic amb ulleres rodones fent-li preguntes estranyes. Bé, no exactament… El primer-primer, per la Mariona, foren unes colònies.
«Marionaaa… ¿ets tu la que plora totes les nits?», fa la companya de la llitera de baix. ¿Qui no ha trobat a faltar a la mama el primer dia de colònies? ¿Qui no ha fet una ploradeta entre els braços d’un monitor? Tots n’estem assabentats de que això, mira, és una cosa que pot passar. Ara bé, de la mateixa manera, també pot passar que hi hagi nenes que no poden deixar de plorar per les nits. A la Mariona no li anava bé comptar cabretes per adormir-se –honestament, ¿a algú li ha funcionat mai?– i acabava ofegant la seva son entre sanglotades. Ella plorava la primera nit, la segona, la tercera… fins que els seus pares l’anaven a buscar. I això, mira, també és una cosa que pot passar.
¿Com s’explica una història així? Pels qui no l’hagueu vist, no us imaginéssiu música tenebrosa ni una atmosfera tràgica. ¡Ans el contrari! La Mariona fa de la seva vida una esbojarrada comèdia negra amb tocs de rosa. Es reconcilia amb la seva història fent un rap sobre la seva medicació, o mostrant diverses representacions gràfiques d’un atac d’ansietat, o interpretant virtuosíssims moments musicals. Fa un desplegament de tots els entrebancs que ha tingut amb psiquiatres, psicòlegs i psicòlogues… El bessó d’aquest espectacle es troba en el tracte crític i satíric que fa de qüestions tan delicades com la salut mental adolescent. Ens confessa que no ho sabria fer d’altra manera; que la seva història, des de la tragèdia, no es podria explicar. Pel seu to proper, pel gran domini de l’escena de l’actriu i pel tema que tracta, aquesta obra l’haurien de veure tots els infants i adolescents de Catalunya. Per riure una mica, sí, però sobretot per no sentir-se sols amb el seu patiment.
Més enllà de fer un recorregut morbós pels moments més foscos de la seva vida, Mariona Esplugues fa una autobiografia escènica que és tot un mirall. Ens ajuda a comprendre molt millor els problemes de salut mental. És un relat en primera persona del que pateixen els nostres fills i filles, els nostres nens i nenes a l’esplai, els i les nostres adolescents quan van d’intercanvi… I que tal volta ens pot fer més clar i evident el seu dolor. És un relat necessari, sense pretensions pamfletàries i amb un missatge clar: tot passa per acceptar-se a una mateixa. Escolteu-vos a la Mariona. Al seu aixopluc podrem sobreviure a preguntes com les que ens llença Glennon Doyle.
Guillem Galmés Riera
@guillemgalmes_
[1] DOYLE, Glennon (2020), Untamed, New York, The Dial Press, p. 10.
