Rèquiem nocturn
Mercat de les Flors, 8 de juliol de 2020

Cent un dies exactament feia que no experimentava la meravellosa sensació d’anar al teatre. Pel mig, un virus, molts dies de confinament i una acompanyant omnipresent —per sort des de la distància—: la mort. Per aquest motiu, tornar a la platea del Mercat de les Flors per veure un espectacle —Rèquiem nocturn, de Pere Faura— que parla precisament de la mort em feia una barreja de por i de ganes.

Només començar l’espectacle, ja sé que han guanyat les ganes. S’encenen els llums (magnífica feina de Cube.bz) i, progressivament, deu ballarins i ballarines d’edats i perfils diversos (des d’Anamaria Klajnescek, eslovena de 17 anys, a Montse Colomé, catalana de 65) comencen a cantar un rèquiem. Aviat veurem que tota l’estructura de l’obra serà la d’un rèquiem, una mica a l’estil d’All That Jazz, el film que el coreògraf i director de cinema Bob Fosse (pare també de Cabaret o Sweet Charity) va fer sobre la seva vida, quan ja n’intuïa el final (si en voleu saber més, la sèrie Fosse/Verdon, d’HBO, n’és un biopic excepcional). Seguint la línia de Fosse, el coreògraf Pere Faura ha decidit acomiadar-se dels escenaris també amb un cant a la mort i a la vida, cansat de trencar-se les banyes per treballar en un món tan difícil com el de la dansa (“Senyor, dona’ns feina eternament!”, reclama el seu rèquiem tunejat, en lloc de demanar descans).

Les frases llatines del rèquiem prenen volada en la música d’Aurora Bauzà i Pere Jou (Telemann Rec.), la qual, amb una electrònica festiva i litúrgica al mateix temps, es converteix en la cirereta de l’espectacle. El seu so provoca un efecte d’estranyament, que contrasta amb la idea d’un rèquiem, però que inunda tota la peça d’un to ritual fascinant.

I a tot això cal sumar-hi l’element principal: les frases coreogràfiques de Fosse. Faura ja ha treballat altres cops des de l’apropiacionisme, utilitzant coreografies ja existents i donant-los nous significats. En aquest cas, fa repetir als intèrprets moviments fossians fins a l’extenuació, com si es trobessin en un càsting, emulant el càsting real es va fer per a la peça del Mercat. La combinació d’electrònica, Fosse, càsting i litúrgia és magnètica.

Aquest magnetisme, però, decau en alguns moments, potser perquè l’obra és llarga (120 minuts), potser perquè vol tocar molts temes, potser perquè es torna massa explicativa en alguns punts. L’espectacle, una mica com el seu autor, sap que ha de morir en algun moment, però s’hi resisteix, es va allargant, va obrint nous melons, que són tots interessants, però potser són massa (el llegat de Fosse —inspirador de Michael Jackson i Beyoncé—, la precarietat dels ballarins i, fins i tot, la Covid-19).

És curiós com, paradoxalment, encara que Faura denunciï amb molta raó que sovint releguem la dansa a un pla inferior que el text, l’espectacle acaba posant accent en la paraula dita. El monòleg que fa Pere Arquillué, apareixent de sobte a l’acte final i prenent la veu de Faura (una mica com Roy Scheider a All That Jazz, que prenia la veu de Fosse), està molt ben declamat, però vol ser tan crític que esdevé dogmàtic. Com a reivindicació, funcionen molt millor els divertidíssims doblatges que els intèrprets fan en directe de seqüències del film de Fosse, on parodien l’odissea viscuda per la companyia durant la crisi de la Covid-19.

Tota una altra cosa és el monòleg de Montse Colomé, en una plataforma giratòria i envoltada de plàstics i de cossos agònics, que narra com va viure la pandèmia de la sida. En aquest cas, el text funciona molt bé perquè és personal i perquè no és pretesament il·lustratiu, a més de per l’aposta escènica de Jordi Queralt, que converteix l’escenari en una freda planta d’hospital.

Així doncs, malgrat les arestes per polir, l’espectacle brilla en conjunt i aconsegueix arribar una mort més que digna, en un moment vibrant protagonitzat per l’actriu i, des d’ara, ballarina Gloria March, que recorda en essència —encara que no s’hi assembli— el “Bye Bye Life”, l’escena final d’All That Jazz. Si, al film de Fosse, el protagonista s’acomiadava de la vida acompanyat de ballarines disfressades de sistemes arterials, a l’obra de Faura els ballarins porten guants i mascaretes. Ballen la mort, perquè és l’única manera d’entendre-la. Perquè la mort, com la dansa, no es pot explicar amb paraules. Per tant, si ens hem de morir de totes totes, que la mort ens agafi ballant.

Rèquiem nocturn es podrà veure el proper dimarts, 14 de juliol, a les 22h, a Betevé, i la temporada vinent, durant sis dies, al Mercat de les Flors.