Fun Home
Teatre Condal, 12 d’octubre de 2018
Jo sóc d’aquelles persones a qui no agraden els pastissos que embafen. Aquests que de tan dolços s’acaben fent pesats i fan que mai més no en vulguis menjar. I acabes odiant els pastissos. Però, un bon dia, en veus que fa bona pinta, el compres (tot i que valgui bastants diners), te’l menges i el gaudeixes com mai. Aquest pastís és Fun Home.
Començant pel plat ens trobem amb un Teatre Condal que s’autoanomena ONYRIC, la casa dels musicals. Un lloc molt encertat que hi va com l’anell al dit.
El pa de pessic d’aquest pastís és la història. Un pa de pessic que conté la família com a element principal, a més de la joventut, la homosexualitat i els enganys. No és una base dolça, és consistent, però tots els altres ingredients ja l’endolciran. Potser si comparéssim la base d’aquest pastís amb la novel·la gràfica (com fa el Nil Martín a la seva crítica), la trobaríem massa suau, però si no la coneixes trobaràs que la base és molt encertada i cuinada al punt just.
Per farcir el pa de pessic trobem les interpretacions. De melmelades n’hi ha de molts tipus però aquesta, multi fruites, és boníssima. Personalment, de totes les fruites del repartiment em quedaria amb la més important, Mariona Castillo, però també voldria anomenar els tres fruits petits (Mariona Lleonart, Ferran Alegre i Jan Gavilan) que destaquen especialment en el moment ‘anunci’. Actuacions que donen força i molta importància al pa de pessic: algunes més dolces, altres agredolces i alguna amb un punt àcid. Una melmelada molt completa gràcies, en gran part, a la quantitat de músics.
La cobertura d’aquest pastís és genial. És el gran embolcall, allò que es veu d’entrada, l’escenografia i la il·luminació. Són moltes les cobertures que necessiten una decoració i dedicació d’hores i hores. Però pràcticament cap és tan genial com aquesta. La majoria de vegades pequen de massa dolces, de sobrecarregades, de massa modernes o de massa clàssiques. Aquesta sap trobar el punt just.
Finalment, com a cirereta del pastís, trobem la màgia i el missatge. Allò que li dona un punt elegant. Aquell final, el cant a la família, el cant a la infantesa i la joventut i aquells moments tendres que assaborim tan i tan agradablement.
Aquest pastís pot ser per tota la família. A alguns els agradarà més el pa de pessic, a d’altres els agradarà la cobertura, a d’altres el farcit i a molts la cirereta. Jo, que pràcticament odiava els pastissos, ara ja sóc una mica més a prop que m’agradin. Encara l’estic paint, no perquè sigui indigest sinó perquè en tinc un bon regust.
Martí Rossell
