La màquina de parlar
El Maldà, 2 d’octubre de 2018
Victoria Szpunberg és la dramaturga i directora d’aquesta obra que es va estrenar fa 10 anys a la Sala Beckett i avui torna a estar en cartellera per segona vegada al Maldà, on hi ha trobat un espai immillorable per a representar-se. L’escenografia és en tot moment la casa del Sr. Bruno, un home de classe mitjana que fa temps que aspira a una ascensió laboral que mai arriba. El seu caràcter, dominador i impacient, el porta a una espècie d’incomunicació amb el món exterior i, a part de la feina, no sembla tenir vida social. Fins i tot ignora la mare que, sorda i velleta, encara es preocupa pel seu fill. Aquest crea la seva particular família per combatre la soledat; primer compra una màquina de parlar que li apuga l’autoestima i més endavant, quan aquesta ja ha perdut tota novetat, lloga un gos que dona plaer.
Tres personatges solitaris que conviuran sota un mateix sostre, la màquina de parlar ens remet a la raó i el gos que dona plaer als instints. Enmig, un Sr. Bruno intentant dominar la situació que pren una altra textura quan hi entren en joc les emocions. Una història que ens parla, entre d’altres coses, de les relacions de dominació, la incomunicació i la dificultat per gestionar les emocions. Són realment màquines? O hi ha l’esperança que puguin arribar a ser amos de les seves pròpies vides?
Els actors, que són els mateixos de l’estrena original, fan un magnífic treball, sobretot la Sandra Monclús que des d’una cadira estant, i sense gaire mobilitat, aconsegueix caracteritzar perfectament aquesta màquina que no calla i que, malgrat no se li permeti gaire, és plena de sentiments. Marc Rosich encarna un desequilibrat Sr. Bruno amb una colla de tics que el faran ben creïble i un gran treball físic de Jordi Andújar fent el curiós paper del gos que dona plaer.
Una peça que a voltes ens recorda el teatre de l’absurd de Beckett, on personatges de característiques peculiars creen un univers nou de relacions que ens ajuda a repensar el nostre sistema de creences. L’obra se situa en un futur indeterminat on s’ha arribat al punt del consum de companyia, fent-la aparèixer com un producte que es pot adquirir amb diners. Un magnífic toc d’alerta pels nostres temps.
Joana Cortils
