Maremar
Teatre Poliorama, 28 de setembre de 2018

Dagoll Dagom ha decidit reunir els ingredients de la victòria per al seu musical. El repte era gran, perquè quan una companyia va a un teatre de grans públics i amb noms d’artistes que mouen marees cap a platea, la feina no es pot fer a mitges. Gairebé la totalitat de les butaques plenes de persones que esperen més que un treball mediocre. Si al final de Maremar el públic es posa dempeus, és gràcies a alguns noms per qui cal treure’s el barret.

Per començar, les cançons de Lluís Llach adaptades a cappella o amb percussió per convertir-ho en una cosa petita i molt sentida, sense oblidar les complicades i sumptuoses harmonitzacions d’una bellesa extrema, amb colors entre Sílvia Pérez Cruz i monjos gregorians. Tot amb aquests aires d’orient coberts de tristor que cobreixen un espai buit, gris, que omplen de significat les projeccions i la llum d’esperança que va minvant. Les coreografies d’Ariadna Peya acosten el gest al significat, de manera que la construcció guanya paper amb l’equilibri simbòlic dels personatges. L’organicitat és increïble i està molt ben travada, a més que ha empès a alguns a treballar sobre noves bases. Visualment, el moviment transporta entre un colpidor silenci i la força del ser.

A més, Pèricles, príncep de Tir de Shakespeare esdevé un conte bonic, que podria recordar en essència al príncep d’Uruk, perquè manté la bellesa de cada mot junt amb la nova agilitat del relat. Així, els intèrprets són un equip integral, totalment versàtil i que viuen de les sinergies per construir un conjunt solvent. Des de l’altra banda, les persones que han ideat el projecte brillen per una visió excel·lent, que només deixa el regust amarg d’aquell que gaudeix, i aplaudeix, d’una mostra de tragèdia diària tan propera i tant atemporal.

En una altra ocasió es diria poc i fluixet d’aquells qui sols ja omplen teatres, però aquest cas, Maremar, mereix tots els espectadors que té i un gran nombre de persones han d’aprofitar per arribar-s’hi i no deixar butaques malgastades. L’experiència, per un cop especial i amb molt de sentit, és més que valuosa.

Judit Martínez Gili
@CritCultural