A Fuego
La Villarroel, 24 de juny
Sonet introductori
Potser és molt agosarat,
ja que en el vers no estic versat,
però Otero m’ha motivat
a adquirir *vers*atilitat.
Per tant, si aquesta crítica
em queda un xic raquítica
perquè el pervers vers m’és advers,
us prego, no sigueu severs,
només intento ser fidel
al xou que ha de causar enrenou:
“A fuego”, a la Villarroel.
Està escrit com un poema
i si al teatre això no us mou,
teniu un petit problema.
De què va?
Segurament com a mi us passa
que el dia a dia se us empassa
i voleu anar a la caça,
amb deliri, amb anhel,
d’un espectacle amb prou traça
que us abraci el cerebel.
No cal que busqueu més.
Heus aquí la maça que us desfà la cuirassa.
Heus aquí la peça que demostra
que la rima pot ser vostra;
una obra que s’adreça
a qui vulgui ser immortal,
al fals que, corrents i de pressa,
la línia travessa per fer-se viral.
“Però David, això de què va?
No ho has dit i no vull esperar”.
Tens tota la raó, benvolgut lector.
L’obra ens conta el conte d’un pastor
que, en paraules de l’autor:
“Famélico por la fama,
quemó una obra grandiosa,
y fue pasto de la llama
el hogar de una gran diosa.”
Així, el santuari d’Artemisa
a Turquía va ser destruït,
el pastor capturat
i el seu nom prohibit:
complir el seu desig de grandesa
hauria estat fer-lo guanyar,
per això amb duresa
el van fer presa
i el van condemnar.
Aquest individu, de nom Heròstrat,
és només un vehicle, una mostra,
per parlar de tocar sostre
i d’arribar més amunt,
per explorar l’anhel conjunt
que tenim tots els humans,
fins i tot un cop difunts:
ser conegut pels grans
i pels menuts
i pels que no han nascut
o estan a punt;
un munt volem ser foc,
molt pocs volen ser fum.
Què trobarem si hi anem?
Pablo Macho Otero n’és l’autor,
així com l’actor i codirector.
Emma Arquillué també l’ha dirigit
i Yaiza Ares ha construït
una preciosa escenografia:
un escenari poc guarnit
que amb simplicitat lluïa.
Tots tres són companyia:
es diuen “La Bella Otero”,
i tenen la mania
de fer obres com “A Fuego”.
El vers ha estat per a ells
una certa reivindicació:
tant els joves com els vells
en poden ser un bon receptor.
Pot ser divertit i honest,
fresc com la tardor,
i cito de nou el text,
ja que no ho puc explicar millor:
“El público está cansado
y considero que el verso
es el mecanismo inverso
aunque parezca impostado.
Entre el gusto de oír rima
y descubrir otra vida,
es que casi se te olvida
que estás frente a una tarima”.
I té tota la raó.
Crear en vers en aquests dies
és més que antic, innovador,
i a més a més si tries
un tema que al nostre sector
li provoca un xic de coïssor:
la gelosia i l’adoració del “jo”.
Surts del teatre ple de dubtes,
de preguntes:
i si jo també tinc part de culpa
i fomento aquest tipus d’assumptes?
Fins on arribaria pel reconeixement?
Així que jo et plantejo, lector valent:
ves al teatre ràpidament.
Et proposo empatitzar
amb qui contemplà com cremà un temple,
amb qui amb res mai no es contenta.
Posa’t al seu lloc, viu part del seu drama
i intenta, mirant el foc de forma atenta,
pensar, si fossis part d’aquesta trama
què faries tu pel teu moment de f(l)ama?
David Magaña
