Spiritual Boyfriends
El Graner (assaig general), 17 de juliol de 2020
Estrena 22 de juliol al CCCB
En aquests temps tan estranys, en què tanquen teatres però els bars es mantenen oberts —haurem d’aprendre a fer la canya postfunció sense la funció?—, sembla que cada espectacle que podem veure és un petit miracle. L’altre dia vaig assistir a l’assaig general d’una peça sense saber si acabaria estrenant-se. Es tracta d’Spiritual Boyfriends, el nou solo de Núria Guiu Sagarra, coreògrafa i ballarina que va guanyar un Premi de la Crítica el 2018 per l’espectacle Likes. I tant de bo pugui estrenar, perquè, si el 2018 Guiu ja ho va petar, ara ho ha tornat a fer.
A Likes (crítica aquí), Guiu explorava la relació entre el cos i el like, la mercantilització del cos a la xarxa a través de les cover dance i el ioga. Ara, a Spiritual Boyfriends, fa doble clic en el tema del ioga, i indaga en la universalització (o occidentalització) de les postures (asanas) d’aquesta pràctica índia. Ho fa, de nou, amb l’assessorament extern d’Esther Freixa i Sònia Gómez, i hi incorpora l’assessorament dramatúrgic de Lluc Ubach.
La recerca de Guiu, formada en Dansa i també en Antropologia, és, com a la peça anterior, fascinant, i torna a servir-la d’una forma magnètica i planera, mitjançant la repetició i la variació: la intèrpret surt a escena i comença una sèrie de ioga, la qual va repetint i deformant en bucle fins que es transforma en una rutina de gimnàs, primer, i en una coreografia videoclipera, després. El ioga és arreu, inunda les nostres vides, com confirmarem més tard en un magnífic muntatge de vídeo, ple de tocs humorístics, en què se’ns comparen els gestos de personatges tan diversos com el guru indi Osho, un cardenal catòlic, Barack Obama o el pallasso Ronald McDonald. Gestos universals, lideratges universals, espiritualitats universals. Això és el millor de Núria Guiu, que no ens ofega amb dissertacions ni arguments, sinó que deixa que la tesi de la seva recerca es reveli sola, a través dels seus moviments, davant dels nostres ulls. Com una epifania.
I parlar d’epifanies és molt propi aquí, perquè Guiu explora també la idea del ritu i del culte en relació amb el cos. El culte al cos, però també el cos com a mecanisme de culte, i totes les relacions possibles entre cos, culte i cultura, sempre amb el ioga com a fil conductor. Quins gestos fem per acostar-nos a l’espiritualitat? Buscar l’energia interior en la ingesta d’infusions YogiTea o de begudes energètiques Monster és tan diferent? Per què la meca del cristianisme català es troba a Montserrat, una serra que “és un jardí de fal·lus”?
Sobre tot això i molt més reflexiona Núria Guiu en un monòleg autoficcional i ple de l’humor que caracteritza l’artista, mentre practica exercicis de ioga lligada de cap a peus. No és casualitat, ja que la paraula “ioga” ve del sànscrit “lligar”. Lligar amb els nostres professors de ioga, per exemple (els nostres Spiritual Boyfriends). I aquí es tanca el cercle: de la devoció pels qui ens ensenyen a cuidar el cos tornem a la devoció pel cos.
L’espectacle fa un crescendo energètic que captiva, i això és també gràcies a un interessant espai sonor que la mateixa intèrpret construeix, en molts moments, en directe, amb la seva pròpia veu i una taula de mescles. Brilla també el disseny de llums de Joana Serra, que utilitza molt la fosforescència. I mereix una menció especial l’escenografia de Lola Belles, que transforma amb pocs mitjans l’espai quadrat d’una habitació (o podria ser un altar?) en una classe de ioga. Un espai que acabarà devastat quan, després del clímax, faci una aparició estel·lar i hipnòtica un element tecnològic que no revelaré —spoiler: ja s’ha vist en un altre espectacle aquest Grec 2020.
Spiritual Boyfriends es podrà veure al CCCB el 22 i 23 de juliol —si tot va bé—, i és, de moment, una de les propostes més rodones i atractives del Grec Festival de Barcelona d’enguany. A l’assaig general, Núria Guiu ens va regalar un bonus track molt èpic després dels aplaudiments, cantant-se un temazo amb lletra de productes ioguis. No sé si repetirà aquest gag a l’estrena o en futurs bolos —que esperem que n’hi hagi molts!—, però, ho faci o no, Spiritual Boyfriends és, com la seva predecessora, un treball magnífic que no us podeu perdre. Nàmaste.
Nil Martín
@nilmartinlopez
[Foto capçalera: © Alice Brazzit]