Una de les coses que més s’ha sentit a comentar aquestes últimes setmanes en aquests ambients de modernos de Barcelona és l’excessiva durada de L’herència.

Diuen alguns que sis hores en són massa. Asseguren que en sis hores podrien córrer una marató o llegir el llibre que fa mig any que els jutja des de la tauleta de nit o bé fer un curs online que els ajudés a optimitzar millor el seu temps d’oci.

Però si ho fessin, tot i que algunes d’aquestes empreses són indiscutiblement lloables, s’haurien quedat sense veure una de les propostes teatrals més necessàries de la temporada.*

En qualsevol cas, el que ha de quedar ben clar és que L’herència és una peça prou compromesa amb la veritat per tal de transcendir la pròpia forma teatral. No en va el seu autor, Matthew López, ha estat premiat amb una bona bateria de premis que van des del Laurence Olivier fins al puto Tony, entre molts i molts altres. Així doncs, és comprensible l’expectativa: El text és, a més, un dels més celebrats per la comunitat gai internacional.**

L’herència ens explica la història d’un jove que necessita explicar la seva pròpia història. Així doncs, serà a través d’un taller d’escriptura creativa i guiat pel seu professor, E.M. Forster, que finalment podrem conèixer els veritables protagonistes de l’herència: en Toby Darling, l’Eric Glass, en Henri Wilcox, en Walter… Però també els propis companys del taller d’escriptura, que es desdoblaran en diversos papers i donaran sentit a l’humil escenografia ideada per Lluc Castells.

Una sala d’assaig, construïda a través d’escenografies reutilitzades d’altres espectacles recents del Lliure, tal com ens indica amb orgull el propi programa de mà (una peça d’orfebreria en si mateix), acollirà gairebé la totalitat de la peça. Gràcies a un ús intel·ligent de la llum i a uns mobles que muten gairebé sense que ens n’adonem, la brillant direcció de Josep Maria Mestres aconsegueix transportar-nos a tota una galeria d’espais de la Nova York pretèrita a la coronació de l’innominable sense que se’n ressenteixi la comprensió dels espectadors més balders.

L’herència, física i simbòlica, és la veritable protagonista d’una obra monumental que, si bé en alguns moments s’excedeix en la seva voluntat pedagògica, és mestra en l’art de l’emoció. Carles Martínez, que es duplica, com molts dels altres intèrprets, ens ofereix dues interpretacions ben plenes de matisos: és brillant en el paper del valent i incomprès Walter i també en el del reprimit professor que ara pretén educar a les noves generacions en la llibertat que ell mai no va ser capaç d’exigir.

El relat es recargola en un seguit de relacions que juguen a la repetició. La història de l’Eric i en Toby és, en certa manera, mirall de la d’en Walter i en Henri. La de l’Eric i en Henri l’és de la d’en Walter i en Henri, però també de la d’en Henri i l’Eric. Malgrat tot si parlem de miralls, cal fer menció d’aquell mirall imperfecte que composa en Marc Soler, que es consolida per fi dins el panorama tot i la seva joventut, i que es desdobla aquí en dos éssers que són reflex l’un de l’altre, separats únicament per la inabastable distància que imposa la classe.

Al cap i a la fi, L’herència es torna veritablement punyent en el retrat que fa sobre la incidència de la plaga segons els orígens econòmics de qui la pateix. Així doncs, l’univers de personatges que componen gairebé una vintena d’actors, habituals dins l’escena catalana, no es limita al record. Ans al contrari, el text és essencialment una denúncia a les noves formes de discriminació, més sibil·lines i clandestines, així com a l’aburgesament d’uns homosexuals que han perdut la força de la comunitat, amarats pel privilegi que els confereix la condició de blancs i rics.

Si bé L’herència és un text extremadament compromès que servirà com a referent per a les noves generacions, que sembla que s’hagin quedat orfes de discurs, no abaixa la guàrdia en la seva dimensió més terrenal. El públic és captivat no només per la necessitat de referents activistes i compromesos amb la comunitat gai sinó també per la capacitat que tenen els personatges d’enganxar-nos a les seves misèries i encerts i de connectar amb una realitat que ens és properà tant si formem part del col·lectiu com si no. Veure-la en dies consecutius és com esperar la conclusió d’un capítol que ha acabat amb un cliffhanger especialment intrigant.

De L’herència, ja us ho dic jo, se’n parlarà molt de temps a Barcelona. Per això, és preferible que, en comptes de seguir llegint-me a mi o de córrer una marató (o de…), mireu d’aconseguir alguna entrada, si encara en queden, que us asseguri formar part d’un esdeveniment teatral que serà part de la memòria col·lectiva de la ciutat de Barcelona durant molt de temps.

*Petit Incís.
Intercedeixo aquí en favor de noves paraules que substitueixin la pèrfida “necessària”. Cal trobar nous adjectius que no apel·lin a la necessitat aparent de fer. Al teatre no s’hi ha d’anar per treure’n cap tipus de rendiment. Ni econòmic ni social.
Tal com diu Henri Wilcox a L’herència, anar al teatre és una de les millors maneres de perdre el temps sense que sembli que l’estiguis perdent. Amb això n’hi hauria d’haver prou, em penso.

I, com que ja ens hem tret de sobre tot aquest trauma de la necessitat, diré que L’herència és, en essència, un muntatge inabastable i alhora altament assequible.

Aquest any m’he proposat acostar el teatre als meus pares, que no han estat mai gaire assidus a tot això de les arts en viu. I, fins i tot ells, han estat d’acord que això de la durada, en realitat, no és gens el quid de la qüestió. Així doncs, per què hi donem tantes voltes, nosaltres que en som suposadament més entesos?

Jo, ho accepto, també vaig caure a la trampa i, van haver de ser ells, els meus pares, els que em van treure d’aquesta malaurada confusió.

-Tan se val si dura molt. Si dura massa ens aixequem i prou. I si cal, al final hi tornem per aplaudir.- Sentencia el meu pare. I, la veritat, em penso que no està pas gaire equivocat. No en aquest cas, és clar. Però és una bona radiografia del panorama català.

** A casa nostra, l’expectativa s’ha traduït en l’exhauriment de les existències en temps rècord i en un mercat de revenda d’entrades cada cop més abusiu. És incomprensible que un espectacle d’aquestes dimensions limiti d’aquesta manera el seu aforament. Tal com va passar l’any passat amb El dia del Watusi, seran molts els qui enguany es quedaran sense poder-la veure.