El temps i els Conway
Teatre Nacional de Catalunya, 14 d’abril de 2023
Quan vaig una funció sempre li poso la mirada de la crítica i penso “això ho haig d’escriure”, però ara no sé per on començar. Els llums de la sala comença a disminuir lentament, el teló s’aixeca, una melodia de piano se submergeix dins del teu cap, mentre l’escenografia va apareixent.
Quan estava assegudi a la butaca, no m’esperava veure aquella posada en escena tan meravellosa del saló dels Conway, em va posar els pèls de punta i em va fer voler formar part de la família. Hi ha tants detalls que no saps per on començar a admirar la feina feta, no acabava d’entendre com allò podia estar en l’escenari del teatre. La sala d’estar em va semblar tan màgica que semblava que estigués a dins d’una pel·lícula clàssica.
L’espectacle anava transcorrent i la família Conway anava creixent, entens el pas del temps amb el moviment d’escenografia i els canvis de pentinats i vestuari. L’elegància de la família burgesa s’adapta a la moda d’aquella època, però juga amb colors que destaquen la personalitat de les filles Conway, que llueixen uns vestits com si cada dia fos una celebració. La descendència més jove, la Carol (Roser Vilajosana) viu intensament amb esperances i somnis que aconsegueix que tothom connecti amb riures i alegria. La resta dels intèrprets van estar màgics. Al futur, però, no tindran tanta sort. Els homes ben plantats al costat de la germanes i la mare et fan veure com tota aquella passió s’apaga, però hi ha una situació que els duu al record on els manté en vida i els apropa una mica més.
Encara sento que no tinc paraules per descriure o recomanar l’obra, que potser li falta adjectius o una altra explicació, però és un clàssic que no et deixarà indiferent.
Àlex Grande
