Winnipeg (De Grec a Grec)
Teatre Akadèmia, 1 d’octubre de 2020

Cinc mòduls amb objectes a sobre: un bol amb botons, un altre amb sorra, llapis de colors, una maleta, imatges antigues, noms escrits en un full. Blancor de fons per deixar espai als cossos que relaten i a la imatge. Quatre actors com a mèdiums d’una realitat de fa vuitanta anys. Podria ser la història d’algun dels nostres avis, però es presenta com la d’una de les intèrprets: una (possible) àvia, absent i present a través d’un escampall de llapis de colors sobre la taula. Llapis que va transportar al llarg de tot el viatge cap a l’exili amb el vaixell Winnipeg. Noliejat pel poeta Pablo Neruda com a cònsol especial per a la immigració espanyola a París, el Winnipeg va transportar uns dos mil refugiats espanyols a Xile que fugien de la dictadura franquista. No oblidem.

Winnipeg, dirigida per Norbert Martínez i adaptada per Laura Martel de la seva novel·la gràfica Winnipeg: El barco de Neruda, vol fer honor a aquest viatge. Prenent de punt de partida aquest episodi de la guerra civil (com fa uns anys feia In memoriam. La quinta del biberó, visca aquestes iniciatives!), juga amb la nostra percepció com a espectadors. Barreja tendríssima de tants referents i elements, Winnipeg és el la narració de la història de l’àvia; és un ús de l’audiovisual i el so profundament suggeridors, fets a base de distorsions sonores i imatges gravades en escena; són les imatges altament poètiques que se’ns queden a la retina, i és un distanciament brechtià d’objectes i cossos (és a dir, que mostren el truc teatral). Tot plegat, amanit d’aquestes cançons de la guerra civil que ens sabem sense saber-ho i que ens emocionen perquè les han viscut els nostres. A cappella. A qui no li ressona endins aquell “ay que yo no tiro, que no, contra mis hermanos”.

Sortim de la vivència teatral tous i drets, sentint-nos part de la mateixa lluita. La de la memòria. Però també amb capes de significats sobre la pell que venen d’una emoció artística real, d’una història molt ben explicada. El teatre, per Brecht, havia de fer això, despertar-nos i fer-nos més crítics, i Winnipeg ens ho recorda. Quan veia marxar el Winnipeg de la costa francesa el 1939, Neruda deia que la seva poesia la podria aixafar la crítica, però que “este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie”. Que no, que no oblidem el 1939.

Roser Casamayor
@CasamayorRoser