Un cos sense talent
Teatre Alegria, 28 de setembre de 2024
Si soc públic, hi ha una màxima que m’agrada que els espectacles compleixin: “no m’avorreixis”. Quan jo mateix creo, intento fer el mateix. Crec que és l’única regla per fer espectacles, crítiques, pel·lícules, curts, microteatres… No avorrir l’espectador. I per “no avorrir” no vull dir entretenir. No cal. Emociona’m. Horroritza’m. Fes-me patir, fes-me replantejar què és el teatre i quins són els meus valors. Posa’m a prova. Demana’m implicació. Incomoda’m. M’és igual, el que sigui, però no m’avorreixis.
Un cos sense talent, de la companyia Monte Isla, compleix aquesta màxima amb escreix. De fet, per continuar llegint aquesta crítica, us recomano escoltar aquest fragment de so, per tenir una experiència més “plena”. Aviso: és possible que el vulgueu apagar, no és pas agradable. Malgrat tot, us proposo que proveu de veure què li passa al vostre cos si seguiu. En fi, no divago més. Aquí el teniu:
Ara que ja l’esteu gaudint, ja puc començar la crítica pròpiament dita.
Curiositat. Sorpresa. Lleu indignació. Diversió. Fàstic. Fàstic profund. Plorar de riure. Riure del fàstic. Rebuig. Rebuig. Uf, quin descans.
Aquest seria un resum emocional del que vaig sentir des que va començar l’espectacle fins al final. No hi havia temps per a l’avorriment: partint d’un escenari pràcticament buit on només hi havia una furgoneta, Andreu Martínez ens recomana deixar enrere tot el que coneixem i endinsar-nos en el món del teatre. Després, procedeix a ficar-se dins la furgoneta i a delectar-nos amb la primera sorpresa: un personatge creat amb el propi cos de l’actor, però en el qual no veiem l’actor en cap moment. Bé, no sencer, com a mínim.
Després d’unes quantes voltes per l’escenari, aquest perso-natja (sí, ho he fet a propòsit) s’introdueix a la furgoneta per donar lloc a la preparació d’una de les escenes més escatològiques que he viscut des que veig teatre. Només amb teles, plàstics i altres materials, juntament amb efectes de so molt ben mesurats per provocar el nostre rebuig més absolut, la companyia aconsegueix que donem voltes al nostre seient, que ens inquietem, que ens preguntem quant durarà aquesta tortura, aquesta repulsió. I dura. I dura. Tant, que no pots fer sinó riure. Sentir-te ridícul en un teatre on més de 200 persones estem veient com excreta una furgoneta. En aquest cas, furgo-bruta (veieu que estic intentant incomodar també amb la crítica).
L’escenari cada cop està més farcit d’objectes, de teles, de plàstics, tubs i pilotes. Hi ha confeti per tot arreu, el terra s’ha mullat en algunes parts i la furgoneta s’ha convertit en una espècie de monstre alienígena que regna a l’escenari sense que hi hagi ni una sola figura humana. És el màxim sacrifici: l’artista ho ha deixat tot, comptant els seus propis intestins, a l’escenari.
No us ho negaré, quan acaba l’espectacle, és un descans. Però és d’aquells xous que no finalitza quan el públic aplaudeix. Quan surts de la sala, tens la necessitat de compartir l’experiència, de preguntar a la resta què li ha semblat. Necessites explicar el que ha passat a l’escenari a amics, coneguts. Hi ha estudis que demostren que el cervell recorda millor aquelles coses que li han provocat un impacte emocional. Doncs tinc la sensació que recordaré aquest espectacle durant molt de temps. Perquè m’ha fet sentir moltes coses. Però, sobretot, no m’ha avorrit.
David Magaña