Primera crítica de l’Alba Morán

Boja
Teatre Eòlia, 22 de febrer de 2023

Després d’una entusiasta rebuda per part del públic i la crítica, Boja torna per tercera vegada al Teatre Eòlia, on va estrenar-se l’abril de 2022. Això vol dir que estem més a prop de la publicació del llibre original, independent de la peça però dins el mateix univers, amb què Mariona Esplugues conclourà el seu projecte artístic, culminació d’un procés personal i emocional que en realitat no s’acaba mai. 

Per ningú. 

La pròpia Mariona ho dèia al col·loqui post-funció que va tenir lloc després de la funció, quan algú del públic li demanava com i quan havia aconseguit reconciliar-se amb si mateixa: “És un camí que mai no deixem de caminar”. L’acompanyaven l’Andrea Castellanos, col·laboradora en la direcció escènica de l’obra, i l’Eva Azorín, la darrera (i definitiva!) psicòloga de la Mariona. La complicitat i estima que es respirava entre elles era incontestable. 

I és que per poc que hàgim llegit alguna crítica o la pròpia sinopsi de l’espectacle, sabem d’entrada que la Mariona ve a explicar-nos una història autobiogràfica dura i impactant sobre salud mental (a qui no impacta l’experiència d’algú que ha passat per la consulta de 7 psiquiatres i psicòlegs des que era una nena de 10 anys?), un tema sobre el qual l’estigma pesa com una llosa i que la Mariona s’atreveix a abordar amb moltíssima generositat. 

La peça transcorre en un espai escènic minimalista i 360 que Esplugues aprofita i potencia: dalt i baix per expressar la jerarquía de la relació metge (expert) – pacient (víctima), cercles inacabables per transmetre l’angoixa de nits llarguíssimes d’insomni (1 cabreta, 2 cabretes, 3 cabretes…), est i oest per mirar-nos als ulls, apuntar-nos amb un bat de beisbol i advertir-nos que està farta, molt farta, del degoteig de consells no demanats que l’acompanyen des que té un diagnòstic, des que la comunitat mèdica l’ha encasellat, des que la categoria Boja ha eclipsat la seva identitat. Ens ho fa saber a través d’un monòleg performàtic molt precís que combina tocs d’humor, ironia que cou i reflexions valuosíssimes sobre la mirada biologicista imperant en l’abordatge actual de la salut mental. Durant 60 minuts, al Teatre Eòlia “Boja” no és només un adjectiu disciplinari, és també (i sobretot) un viatge amb una Mariona que, més enllà de la seva estètica punk i amenaçadora, ens fa de testimoni i ofereix una mà estesa a qui la pugui necessitar. 

És a dir, tothom. Perquè la salut mental té una dimensió social importantíssima i la condició humana és vulnerable: totes les persones estem exposades a l’hostilitat del capitalisme de plataformes, a la precarietat, a la violència i, per què no, al vertigen que suposa el sols fet de viure sabent-nos finits. És urgent poder parlar de tots els nostres malestars sense pèls a la llengua (dels físics i també dels mentals-existencials) per aprendre a acompanyar-nos millor quan la vida faci pujada. 

“Si poguessis tornar a néixer, ho faries, Mariona?” li pregunten en una de les seves visites mèdiques d’adolescent. Després de fer moltes voltes a tots els matisos i les possibles respostes que algú li exigeix constrènyer en un categòric “sí” o “no”, la Mariona respon que no: “Aquesta sóc jo”. 

I nosaltres que ho celebrem: gràcies per compartir-te. 

Alba Morán 
[email protected]