A la seva nova obra, la companyia El eje (enguany companyia resident de la Sala Beckett) juntament amb el dramaturg Pau Masaló (ciutat dormitori), ens presenten una faula sobre tres porques proletàries que tenen molta feina a construir l’escorxador que posteriorment haurà de ser l’encarregat d’assassinar-les. (La màquina es fidel a si mateixa i no té pietat de ningú. Mai s’atura. Mai s’equivoca. I si s’equivoca, doncs mala sort. I a otra cosa mariposa y si te he visto no me acuerdo.)
Això, com ja haureu pogut endevinar si sou dels que aneu per la vida amb els ulls ben oberts, no només va de porcs: Mentre per davant la peça apareix com un conte bufonesc protagonitzat per tres porques ben parides però més aviat idiotes — interpretades per unes actrius un pèl despistades, no prou habituades al llenguatge del clown—, per darrere hi opera constantment la veu del capitalisme, a través de les reflexions que ens llença sense aturador la Kana. Talment com passa a la vida real: Qualsevol que hagi anat a un d’aquells parcs temàtics propietat del ratolí, alter ego cartoon del diable, us podrà fer cinc cèntims del trauma que suposa haver de permetre que una puta companyia que posseeix el 99% de l’imaginari col·lectiu dels infants del món sencer et xucli fins l’última gota de capital per tal de poder donar als teu fills la satisfacció de conèixer la seva princesa preferida.
La Kana, única veu aparent de l’espectacle, si més no fins al reeixit tercer acte, en el qual l’obra emprèn un viratge de 180° cap a l’èxit, és una treballadora real de la indústria càrnia que es passa la vida esllomant-se entre lloms de porc i membres esquarterats dels seus propis companys. –Per aprofundir recomano donar un cop d’ull a La Jungla (1905), Upton Sinclair. És terrorífic sentir com la Kana relata fil per randa el que hi ha escrit en un llibre que, fa més de 100 anys, ja va ser tot un escàndol. Us recordo que es tracta d’una treballadora real: La Kana existeix i el que explica també. —
I, tot i que la Kana és membre d’un sindicat, per ella les tres porques no són res més que carn. I la carn no pot formar part de la lluita sindical. Tornem-hi: Això no va de porcs.
Fa temps que per internet hi corre un mem que pretén fer sorna de la malaguanyada distància entre el consumidor cultural i el creador cultural. Mentre el primer es podreix d’abundància, l’altre es podreix literalment. Aquesta idea serà recuperada al tercer acte, moment culminant, en que les porques abandonaran el clown i entomaran la paraula per tal de confrontar directament els espectadors.
A qui li importa la mort de vint-i-tres milions de porcs? I la mort de dos-cents cinquanta tres espectacles emergents que van ser representats un sol dia abans de ser enterrats a les catacumbes del teatre com a no eina professionalitzadora?
A l’obra se’ns fa saber que abans de matar-los en massa (un genocidi en paraules de l’autor), els porcs són sotmesos (si, sotmesos) a unes condicions de benestar immillorables. Abans de matar-los cal que els afalaguem, no fos cas que ens prenguessin per salvatges. No és, en certa manera, el mateix que els passa a tots aquests espectacles emergents dels quals tothom parla però ningú veu?
La Maria Hernández, en el paper de porca caníbal, ens ofereix salsitxes fetes de la carn de les seves companyes. (Ai nois, un altre cop, això no va de porcs.) Li sabria greu que, un cop mortes, no se les mengés ningú.
Així doncs, consumidors culturals, esteu afamats?
