Aprendre a nedar
Teatre Tantarantana

Aprendre a nedar és una peça teatral que tracta sobre la complexitat de les relacions personals i humanes. Un mirall on la joventut es pot veure reflectida, ja que mostra l’escenari incert que és el repte de crear la nostra identitat. Una lluita on s’enfronta allò que l’educació ens ha ensenyat sobre què hem de ser o tenir amb els desitjos individuals del que ens agradaria ser i tenir en realitat. Una motxilla que guarda el pes de la incomprensió familiar, de la por que provoca prendre decisions i de com hem de sadollar la necessitat de sentir-nos estimats, entesos i acceptats. Un salt cap a l’edat adulta on continuem veient-nos com a nens i nenes que no saben què volen. Un retrat de com busquem respostes, omplir buits i trobar un lloc al qual pertànyer, en relacions que acaben sent un estany que no ens permet nedar ni ser feliços. Però com s’entén que tenint-ho tot i fent el que hem de fer, sigui justament aquest el problema que fa que no siguem feliços ni ens trobem a nosaltres mateixos?

Tanmateix, aquesta proposta teatral té la valentia de mostrar altres formes de relacions que encara continuen estant estigmatitzades, com les relacions homosexuals o les relacions obertes. Deixa espai a l’expressió d’altres maneres de fer les coses. Altres maneres de sentir-les. Altres maneres de desconstruir-se. Per això, quan juguen a posar-se en el rol d’un altre personatge, com succeeix en un parell d’escenes, semblen saber millor què volen fer.

El text original de Sasha Marianna Salzmann parla d’aquests temes a través de tres personatges i les seves interaccions. Maria Bosom, Òscar Castellví i Georgina Latre donen vida a la Feli, el Max i la Lil respectivament. Sense dubte, és la interpretació de les protagonistes, l’element que acapara més atenció per part del públic. Totes tres, estiguin en silenci o parlant, interactuant entre elles o soles reflexionant, diuen coses que són punts claus per entendre el que vol transmetre el text. Una Feli que és el punt de convergència entre els personatges i es caracteritza pel seu ànim volàtil i la seva dependència. Un Max que fa servir uns silencis, que són les millors aportacions per entendre el personatge. I una Lil, que lluita per aconseguir trencar amb allò que els altres dos personatges semblen no estar preparats per fer. En el procés de trobar-se a si mateixos i en les seves relacions, un so de rellotge que acompanya gran part de l’obra indica els moments on sembla que tot està en pau i els moments on comença a trontollar.

D’aquesta manera, no és una obra de teatre que destaqui per la seva posada en escena o els recursos escènics que utilitza, perquè no vol que res distregui a l’espectador d’allò que és realment important: allò que senten. Tot i això, crida l’atenció la imponent taula que ocupa gran part de l’espai. Una taula poc il·luminada, que sota la meva percepció, juga com a simbolisme de la foscor que guarden les persones quan se senten incompletes. Una taula que, per la seva predisposició i context, acull una sobretaula que es mantindrà fins al final deixant el seu desenllaç sense concloure.

En definitiva, és una obra de teatre dramàtica, que aconsegueix representar la realitat d’una manera tan acurada, que com a conseqüència obté moments còmics que ajuden a fer que l’obra no sigui tediosa. No és un muntatge que es caracteritzi per una estructura lineal, ja que té evidents influències del teatre berlinès. Aquest fet provoca que pugui succeir que el públic perdi detalls de la història o li costi ubicar-se. No obstant això, per les persones que els hi agrada anar a veure propostes que els treuen de la seva zona de confort i poder gaudir del teatre d’una manera més original, aquesta obra és una bona opció a triar. En la meva opinió, perquè assoleix el propòsit que tenen històries com aquesta: fer-te reflexionar i conèixer altres realitats.

Tatiana González
@escenicaenbcn