Sun & Sea
Teatre Lliure, 19 d’octubre de 2022

Ni una mica de brisa, ni xafogor, ni l’escalf d’un sol espatarrant, ni el mar. És la primera vegada que vaig a la platja sense ni una mica d’alguna d’aquestes coses. De sorra sí, que n’hi ha. 

Vinc carregada de llibres i bateria per passar quatre hores prenent els focus de la Fabià Puigserver. Col·locats estratègicament, els figurants d’avui acabem de guarnir l’escena amb els nostres banyadors, tovalloles i accessoris diversos. No val qualsevol cosa: la gamma de colors és pastel, sense estampats ni estridències. Les indicacions són clares: no xerris ni molt fort, ni molt fluix, no et sorprenguis quan els intèrprets cantin, no miris dalt, al públic. Pots dur les activitats que portaries a una platja: llibres, revistes, jocs de cartes, auriculars, pots jugar a pales o fer castells de sorra. Pots entrar i sortir quan vulguis… i pots remullar-te al “mar” que hi ha fora d’escena, i tornar tota xopa. Això sí, el sol no t’eixugarà els cabells ni la tovallola quan tornis a estirar-t’hi.

Sun & Sea és una òpera-performance creada per Rugilė Barzdžiukaitė, Vaiva Grainytė i Lina Lapelytė, guanyadora del Lleó d’Or a la millor participació nacional a la Biennal d’Art de Venècia 2019. La peça proposa una reflexió entorn de la crisi climàtica amb un format, si més no, curiós: l’espectador observa des de dalt una platja idíl·lica on alguns dels seus banyistes interpreten cançons. Les lletres es nodreixen de les preocupacions quotidianes d’aquests personatges, però tenyides per una angoixa climàtica, pel que avui en dia coneixem com ecoansietat. No es posa el focus en culpables ni responsables, ni cau en ecoblanqueig: són conscients de la contradicció que suposa moure per tot el món una peça que reflexiona sobre la crisi mediambiental (podria entrar en quin és realment l’impacte ecològic que té el teatre, en general, però avui no ho faré).

La platja de Sun & Sea és hiperrealista i inversemblant al mateix temps. L’elecció dels colors pàl·lids no sembla gratuïta: la fa bonica, afable, delicada. La gent és respectuosa, res molesta, ni tan sols els crits i les rialles dels infants. Com a molt alguna pilota de bàdminton cau on no hauria de caure, o alguna criatura es fot una patacada mentre juga. No és la idea de platja caòtica i bruta a la qual estem acostumades, i dubto que això sigui perquè les platges de Lituània (d’on prové la peça) siguin tan diferents de les nostres. La platja de Sun & Sea és inquietant perquè és massa neta, massa bonica, massa perfecta… en efecte, no és real.

M’estiro a la tovallola i llegeixo amb les ulleres de sol, tot i no fer sol. Em poso crema solar, malgrat que no em cremaré. Un gos se m’asseu als peus i algú que no conec em ve a xerrar, i anem a jugar a cartes, o a bàdminton, i algú altre m’ensenya a jugar al mölkky (un joc de bitlles finlandès al qual he descobert que soc dolentíssima) mentre esquivem les corredisses d’algunes criatures. Entro en la inèrcia del bucle (aquesta cançó ja l’he sentit abans?), i m’ho estic passant bé. Tot sembla que està bé. Oblido que algú ens observa des de dalt, com una deïtat, com algú que decideix el nostre destí. Oblido la música que sona perquè no és del tot protagonista. Si no pares atenció a la lletra, la música és un complement ideal en tot aquest univers de perfecció. Ho embolcalla tot en una atmosfera de bellesa i virtuosisme. Ja està: he entrat en l’univers oníric de Sun & Sea. Però de tant en tant, m’adono de l’artificialitat de la platja, i em desconcerta, em provoca rebuig, un efecte semblant a l’uncanny valley, perquè per un moment tot semblava molt real, però no ho és. És massa bonic per ser real. I aquí és on caic: havia oblidat tot durant una estona, estava hipnotitzada. Potser és això, el que ens espera. Qui sap si algun dia, les úniques platges a les quals podrem aspirar seran així: falses.

Carla Coll
@carlacollserr