Maremar
Teatre Poliorama, 26 de setembre de 2018

El passat 26 de setembre s’estrenava Maremar, de Dagoll Dagom, que ens presenta una aposta innovadora i fresca, que aconsegueix renovar l’estil de la companyia amb molt d’encert.

Part d’aquesta renovació, en major o menor mesura, ha de ser deguda a una coreògrafa i un compositor millenials, que aporten un to molt actual a l’obra. D’una banda ens meravellem amb el moviment d’Ariadna Peya, apassionat i intens, que impacta en alguns moments. Un exemple seria les escenes en que les persones es converteixen en ones i escuma, creant una imatge impactant.

En quan al so, d’Andreu Gallén, amb gran mestria ha sabut transformar les cançons de Lluís Llach en autèntics cants de sirena, que a vegades sonaven i provenien de rere les bambolines, creant una atmosfera preciosa. I els escassos instruments (una percussió, un acordió i un violoncel) que de vegades acompanyaven i d’altres restaven i deixaven els intèrprets a capella, es trobaven presents només quan eren necessaris, evitant carregar el so.

D’altra banda, el text no prové de cap creador de la generació Y, sinó d’un autor clàssic, Shakespeare. No obstant, la història en cap moment se’ns presenta distant, més aviat al contrari; no ens deixa de recordar fets molt actuals, ja que guarda moltes semblances amb l’actual crisi migratòria del mediterrani. I és que si hi pensem, tenen molts punts en comú: naufragis, vides i històries engolides per la mar, famílies separades en diferents terres i en general tragèdies amb gust de sal.

Tot i així, l’obra es caracteritza per la solidaritat, l’acollida, i el refugi de les diferents persones, independentment del seu origen o estatus, i malauradament aquesta part és la que menys concorda la realitat.

I m’uneixo al desig de la Marina: Tinc l’esperança que algun dia al mar només hi passin coses bones.

Anna Molinet
@Annafase_