“La meva vida, que encara hi és però ara veig des de fora”. Aquesta és una de les frases que millor descriuen Dones de ràdio. Contemplar des de fora la vida de tres dones, aparentment distintes, que tenen un objectiu en comú: sobreviure al càncer de mama.

Sobre l’escenari (escenografia brillant de Max Glaenzel) no hi ha pràcticament res, ni tan sols un llaç rosa, perquè el càncer no és rosa. És un forat negre, un huracà. Malgrat que moltes vegades s’intenti disfressar, en aquesta obra ens ho mostren tal com és: amb les seves coses bones i les seves coses dolentes.

Cristina Climente, autora de l’obra, crea una ficció sincera a partir de la seva experiència personal i de converses reals amb persones reals. Diferents vivències davant un mateix problema, que aconsegueixen crear tres personatges molt oposats que alhora encaixen molt bé. Rosa (Àngels Gonyalons), de 55 anys: simpàtica, una mica altiva i amb molta força. Àgata (Sara Espígul), de 40 anys: mare apassionada, tímida i previnguda. Carol (Sara Diego), de 29 anys: desordenada, amb pocs recursos econòmics i molt sincera. Les tres parlen sobre la seva vida, les seves relacions i la seva por al futur d’una manera realista, aportant humor en els moments necessaris i serietat en aquells que també la requereixen.

Sergi Beldel dirigeix l’obra, sense disfressar el text de Climente, aconsegueix calar en el públic fent brillar les tres protagonistes de la peça. Les paraules queden en segon pla, la realitat que transmeten les actrius deixa marca, com les marques que expliquen la seva història.

Dones de ràdio crea empatia en el públic, fa riure mentre t’asseques alguna llàgrima i transmet molta veritat.

Aitana Pérez Navarro