Fotografia: Roser Blanch

Els miserables

Baixos del Tantarantana, 1 d’octubre de 2024

Miquel Mas Fiol, aprofitant la posició de director resident del Teatre Tantarantana, va suplicar a la sala fer una excepció i poder estrenar un dimarts. Però no un dimarts qualsevol. Dimarts 1 d’octubre. Set anys després del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. La tria no pot ser més intencionada, i més encertada. Perquè Els miserables que proposa el dramaturg mallorquí parla de la revolució. Però sobretot parla de la impossibilitat de la revolució i dels somnis frustrats d’una generació, o de diverses.

Lluís Oliver (Càndid o l’optimisme) i Mel Salvatierra (Les penes del jove Werther) ens reben a l’exterior del teatre amb lemes i consignes en contra del director de la peça, repartint octavetes i assenyalant-nos com a còmplices de l’abús de poder perpetrat pel Tantarantana i el seu director resident. L’autoficció i el metateatre estan servits. Al vestíbul, cares de circumstàncies de Ferran Murillo i el seu equip. Entrem a la sala i un avís del cap de sala alerta que, malgrat el panorama de fora el teatre, l’obra continuarà amb normalitat. Gerard Franch, suposadament l’últim supervivent del repartiment de l’obra, es disposa a assumir el pes total de la funció. El treball actoral de Franch per interpretar tots els papers de l’auca és d’un virtuosisme aclaparador, que faria bé de ser reconegut a un premi com a actor de musical. Apunteu el seu nom. No és menys rellevant el paper de Pablo Ruz, que adapta la composició musical original per a transformar-la en una nova partitura, exquisida.

Però la realitat és tossuda, diuen. I Oliver i Salvatierra aconsegueixen, amb la complicitat dels tècnics (estructura d’estat dels teatres), irrompre a la sala. De seguida, els esdeveniments s’acceleren i arribem a una conclusió: cal fer la revolució. I no es conformen a revoltar-se contra Mas Fiol: cal un canvi de sistema. En forma de sàtira i assumint les pròpies limitacions com a bandera, l’obra resulta una perfecta anàlisi de les causes que duen a la classe treballadora a no fer la revolució: burocràcia, xarxes socials, precarietat, conflictes interns, mercantilització dels referents i un llarg etcètera. En un moment de desencantament polític i desmobilització del moviment juvenil (només cal veure la situació d’arraconament de les festes majors alternatives), l’obra no pot ser més encertada. Assenyala les mancances, amb cinisme, però no cau en l’autoflagel·lació, també sap mossegar cap al poder, sense pèls a la llengua.

Escenografia, audiovisual i il·luminació juguen amb encert la fina línia entre la senzillesa del fet metateatral, que no es pot assajar, i la voluntat de crear escenes visualment potents. Miquel Mas Fiol consolida la seva línia d’autoficció, humor i reflexió generacional amb un manifest provocador i intel·ligent, que no deixa ningú impune i convida a plantejar-nos què farem el dia que no puguem culpar de tot al sistema. Tant de bo tots els fans de La Calòrica, que s’aboquen a comprar a entrades fins a exhaurir-se, s’apropin al Tantarantana. Teatre polític del bo per riure una bona estona.

Martí Rossell Pelfort @MartiRosPel