Intersections
Sala Hiroshima, 15 de juliol

Què n’ha sigut del 15M i els indignats? I la primavera àrab? I de totes les petites revolucions que tenen lloc al món al llarg dels anys? Intersections reuneix a cinc persones joves que van ser partícips d’una revolució al seu país. I ens ho expliquen en directe – via skype – des d’allà mateix: Taiwan, Tunísia, Espanya, Iran i Canadà. A més, ho fan a estones en el seu propi idioma, com el francès, l’àrab, el persa, el català o el xinès mandarí. Relaten, emocionats, com van viure aquella època convulsa, la por que van tenir i alhora l’emoció que van sentir al notar que estaven canviant les coses.

A l’escenari, dos projectors per als vídeos i un per als subtítols és tot el que tenim al principi. A mesura que es relaten les històries, la co-directora Mireille Camier – l’única persona en trepitjar l’escenari de manera física – col·loca caixes al terra i va traient elements que formen part d’aquestes vivències: un perfum, una samarreta, una pancarta, una cassola, etc. Els relats es van construint metafòrica i literalment, fins al final tenir una col·lecció d’objectes que van formar part d’aquelles revolucions.

El joc audiovisual és molt curiós; saben de quina manera estan projectats i juguen amb mirades o en passar-se coses, com si realment estesin tots a Barcelona un al costat de l’altre. És curiós veure tanta química a l’escenari, entre persones que no s’han conegut mai en persona i que tampoc s’estan veient ara. Però és que realment es troben tots molt units per una cosa: l’experiència d’haver viscut un moment històric, d’haver format part d’una revolució. Ens entendreix sentir com ho recorden, molt emocionats i fent una mica d’humor amb el temes com l’autogestió, viure temporalment a un espai públic o a la persecució policial. De fet, l’espectacle es podria considerar una petita guia de què fer (i què no) per sobreviure a una revolució.

Sortim de l’espectacle sentint una llavors dins nostre. La llavor que ens van plantar amb “Indigne-vouz”, que va germinar el 15M i que es va pansir després de les càrregues policials. Però la llavor de la revolució encara existeix, només està dorment, i potser li toca despertar. Perquè després de tants anys, i de l’esperança que es va generar amb els indignats, el sistema segueix igual, com si res hagués passat. Mai és tard per tornar a ocupar els espais públics.

Anna Molinet
@Annafase_