Barbes de Balena
El Maldà, 27 de setembre de 2017

La meva mare sempre em diu que li sembla injust que ella pugui saber el cognom del pare del seu pare del seu pare del seu pare i així anar fent mentre que el de la mare de la mare de la seva mare ja no el sap. Aquesta és una obra que vull repetir i anar a veure-la amb ella. Perquè tracta de la memòria. Dóna poder a aquesta memòria femenina familiar històrica que sovint passem per alt.

Quatre actrius, ballarines i músiques damunt de l’escenari. Tot i que cada una està més especialitzada en un àmbit, es complementen a la perfecció. Les quatre expliquen les històries de les dones de la seva família però en concret la de la besàvia d’una d’elles que va ser ni més ni menys que la Doctora Dolors Aleu i Riera, la primera dona llicenciada en medicina a l’Estat Espanyol. Totes elles s’obren i fan que a l’escenari hi regni sinceritat i dolçor, s’estan confessant, i, amb això, creen una relació preciosa amb l’espectador. En l’obra barregen fragments de cartes i relats de la doctora, anuncis d’aquella època d’accessoris d’allò més femenins (en algun moment potser aquestes parts es fan repetitives i baixen l’energia), veus en off de les àvies de tot l’equip, retalls de premsa d’aleshores…. I moments d’allò més estrambòtics en els que es converteixen en peixos. Peixos desmemoriats nedant en cercles dins d’una vitrina, estant allà només perquè la gent els pugui contemplar. Us sona d’alguna cosa? Jo no vull perdre aquesta tan preuada memòria familiar; aprecio i vull recordar a totes aquestes dones que han fet possible que haguem arribat fins on hem arribat. Em nego a tenir memòria de peix en aquest àmbit.

En conclusió, sense cap mena de dubte, Barbes de Balena és una obra de la que surts amb ganes de menjar-te el món, de recordar, donar un cop de taula i canviar els regles del joc.

Cèlia Ventura