Im Herzen der Gewalt (Al cor de la violència)
Teatre Municipal de Girona, 3 de desembre de 2018
Era Kant qui deia: “la bellesa artística no consisteix en representar una cosa bella, sinó en la bella representació d’una cosa”. El director alemany Thomas Ostermeier sembla obeir a aquesta premissa del seu compatriota en la seva adaptació de la cèlebre novel·la d’Édouard Louis Història de la violència.
En aquesta novel·la autobiogràfica Édouard Louis relata, arran d’una experiència viscuda en carn pròpia, com en una matinada del dia de Nadal va convidar a un desconegut a casa seva i com, en aquell petit apartament, els dos joves van mantenir relacions sexuals. Més tard, el desconegut, de nom Reda i d’origen algerià, li robà el telèfon. Louis el descobreix i la situació començà a posar-se tensa acabant amb la violació de l’Eduard per part d’en Reda.
Thomas Ostermeier adapta aquest relat juntament amb Florian Borchmeyer i el mateix Édouard Louis; d’aquí la fidelitat que manté aquesta adaptació a l’obra original, sense renunciar a tota la màgia que acompanya la seva visió del teatre.
En efecte, destaca especialment com es mantenen els dos nivells de llenguatge ja recollits en l’obra literària, el relat de l’Édouard com a narrador en primera persona i el de la seva germana que ho explica al seu marit; a aquestes dues línies narratives s’afegeixen més recursos escènics com els pensaments en forma de monòlegs d’Eduard amb un micròfon situat davant l’escenari, les múltiples projeccions que capten moments de l’obra en forma de vídeos i imatges que ajuden a l’espectador a reflexionar sobre certs punts de la trama narrativa que, potser, requereixen una major atenció. Tot acompanyat d’una música en la qual predomina l’ús de la bateria, i que imputa a alguns moments la importància que representen dins el relat.
Més enllà de tot el treball escènic, molt ric i cuidat, i d’una interpretació excel·lent de Laurenz Laufenberg en la pell d’Édouard Louis, cal parlar de la història que hi ha darrere i que encaixa tan dolorosament en la nostra societat actual. I és que Louis ens parla de la violència des d’una perspectiva poc tractada, sense justificar-la, vol que entenguem que davant d’un acte de violència, la causa de la mateixa ha de ser buscada més enllà dels fets més pròxims al moment de la comissió del delicte, i més encara quan aquells fets són imputables a una persona a la qual la societat sempre tractarà no només com a individu, sinó imputant-li tots els prejudicis que pesen sobre la comunitat minoritària de la qual prové.
En aquest sentit, l’obra teatral reflecteix de forma implacable aquesta aposta de l’autor de l’obra literària, ens parla d’homofòbia, de racisme, de classisme i de pobresa; i ho fa amb una gran elegància escènica, potser a vegades fins i tot excessiva, arribant a provocar, en certs moments, que l’espectador obviï el missatge que hi ha darrere tanta bellesa. Tot i així, en el seu conjunt, l’espectador surt de la funció amb una idea clara i sorprenentment reveladora: “magrebí només és una informació geogràfica”.
Aliou Diallo
@ali1al2a3