Qui hi ha
Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, 15 de juliol de 2026
El col·lectiu de la companyia AMAGA investiga disciplines com l’il·lusionisme, el moviment, les arts plàstiques i l’audiovisual. Els seus integrants han creat, realitzat la direcció artística i interpretat l’obra “Qui hi ha”, pel Festival Grec al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. L’equip d’AMAGA està format per Isabel Bassas Portús, Arnau Boces Obis, Àlex Cabré Calleja, Eduard Molins Alentà i Victor Pérez-Pallarès Setó. “Qui hi ha” se situa en una nit de Cap d’Any, aquell moment per deixar enrere a la vegada que mirar endavant. És la nit on a en Pere, cuidador i usuari d’internet, li envaeixen la casa.
El treball de moviment del Pere, interpretat per Arnau Boces Obis, recorda a la gràcia d’un personatge d’animació. Com veure el pare de Coraline (2009) en la vida real, en Pere es mou com un home poruc i hiperconscient del seu entorn. La seva gestualitat expressa molt més sobre el seu personatge que una explicació a través de la paraula.
També destaquen els trucs d’Alex Cabré Calleja, que formen part de l’il·lusionisme que caracteritza AMAGA. L’espectacularitat de la màgia s’integra dins la història, i tot així, no s’ha de passar per alt. El personatge del streamer (Victor Pérez-Pallarès) està elaborat amb una gràcia molt contemporània. Pot recordar amb facilitat a més d’una celebritat, gràcies a la seva mania per referir-se al seu públic com a “família”, o proposar-se a si mateix com a tema de conversa d’un stream que protagonitza.
La flexibilitat dels elements de l’escenari accentuen la màgia de l’atmosfera. Les estructures es mouen i transiten emocions com els personatges. Dins d’aquests moviments també hi participen les llums. Es juga amb una làmpada tirada a terra, just al mig de l’escenari, o un focus que il·lumina un punt tan petit i precís com el d’un raïm. Aquestes transicions es detenen momentàniament, allargant els instants a través d’una sincronització del moviment precisa i treballada. En aquests instants es generen unes imatges dignes de capturar en una fotografia per sempre. Resulta difícil creure que pertanyen a una obra que està passant en directe i que no ha passat abans per un procés de postproducció cinematogràfica.
Durant el temps que triguen a fer-se unes crispetes, en Pere i els invasors tenen tota una conversa a través de la mirada. Sense necessitat d’una narració extensa. El fil conductor no queda del tot clar, però aquesta no és una obra que s’entén (si és que cal entendre-ho tot) a través del diàleg. Els silencis són constants i s’allarguen en el temps, potser per sobre de la comoditat. No obstant això, l’ambiguetat és suplida excel·lentment amb el moviment i les expressions facials dels actors, que són l’encant de la proposta.
És cert però, que l’ús poètic de les paraules resulta en una comprensió del text més complicada. Almenys, la comprensió immediata. Això sí, hi ha una cosa que roman en sortir de la sala. Les persones poden buscar espais segurs. Buscar espais lliures de perill. Però evitar una invasió mai no és del tot possible. Aquests espais tenen esquerdes per on poden entrar els horrors, i de la mateixa manera, la bellesa. Qui, sabent-ho, escull viure o tornar a néixer, resulta una persona del tot valenta.
Judith Hazzaa
@judithhazzaa