Jordi Oriol s’ha passat el joc, permeteu-me’n el to informal. Ho dic en un bon sentit i per subratllar, de retruc, el caràcter lúdic de la proposta. Pareix inimaginable que en un mateix espai puguen conviure classes de ciència i de lletres, una emergència d’Estat, escenes de la vida personal i familiar, un mite clàssic i un partit al frontó, però, en canvi, el teatre té les eines per fer-ho i, llavors, resulta difícil distingir realitat de ficció, perquè als relats, les paraules tot ho sostenen.

L’últim àtom, efectivament i com és habitual en el seu dramaturg, funciona perquè les paraules són escollides amb precisió matemàtica i esdevenen pilars, perquè pugues anar d’un lloc a l’altre amb seguretat, sense que les parets s’estimben, malgrat l’allau de pilotes que cal retornar. I això funciona en dos sentits: per al públic, que ha de seguir una obra en què el fil narratiu és la pròpia vida, amb totes les seues capes (amb els seus fets individuals i col·lectius, amb el seu aquí i ara i el seu més enllà), enmig de canvis d’escena, d’escenografia i de personatges, encertadament amb la durabilitat del guix a la pissarra; i per als intèrprets, que s’hi han d’agafar, al text, per poder mantenir la veritat d’una gran ficció, la de l’obra i la de les històries que s’expliquen els seus personatges per poder sostenir el dolor i la incertesa, que és, en definitiva, del que va tot plegat.

En aquest sentit, no podem fer altra cosa que celebrar el treball interpretatiu de l’elenc: Joan Carreras, Mia Esteve, Carme Milán, Carles Pedragosa Torres i la misteriosa Lara Segur estan esplèndids, es mouen amb la versatilitat d’una pastanaga, declamant amb seriositat, explicant amb rigor o defensant absurds. I tot amb el matalàs de l’humor, que tot ho acull, fins i tot les coses més escabroses o doloroses. Com, si no, podríem respirar? Tapant-nos els ulls, potser?

La mirada pren un gran protagonisme en l’obra: amb Èdips i gats d’Schröndiger, entre les possibilitats de les paraules i les descobertes del món atòmic, podríem anar esquivant els cops de la vida o, potser i amb el perill que això comporta, com pareix apuntar L’últim àtom, la vida mateixa. El que és evident o de vident és que, per poder endinsar-te en les paradoxes, metàfores i infinits jocs que l’obra proposa i sortir-ne amb la satisfacció d’haver-ho donat tot en un partit, és important que hi vages amb la mirada oberta, no la d’un filòsof, sinó la d’un xiquet. Amb les peces de Jordi Oriol, l’«És quan dormo que hi veig clar» de J. V. Foix, ben bé podria ser substituït per «És quan vaig al teatre que hi veig clar». Apropeu-vos al teatre Goya a veure la nova obra de la companyia Indi-Gest i no en sortireu indiferents.

Maria Mingorance
@maria_mingo_lopez__artescenic