Cyrano
Teatre Municipal de Girona, 10 de desembre de 2017

Amb un inici que crida l’atenció del públic comença el Cyrano, interpretat en aquesta ocasió per Lluís Homar i dirigit per Pau Miró. El vers fa que al principi l’espectador no s’acabi de trobar, però poc a poc els acudits del Cyrano ens van introduint en el Paris dels mosqueters.

Una història d’amor, humor, orgull i paraules molt coneguda, escenificada de forma contemporània: dues estructures de dos pisos que es mouen, dues files de butaques al fons de l’escenari, terra que simula el camp de batalla i un vestuari d’esgrima que juga amb la simbologia dels colors i ens recorda a Star Wars: el blanc pels bons i el negre pels dolents i el dol.

La música de Sílvia Pérez Cruz ens acompanya en els canvis d’acte. La primera peça, més alegre, té un piano que ens recorda a Bebo Valdés i la segona, ens transmet la pena de Roxanne després de la mort de Christian i la de Cyrano juntament amb la seva incapacitat de declarar-se a la seva cosina.

Pel que fa l’actuació dels actors podem dir que tenim a una Aina Sánchez i un Albert Prat correctes. Joan Anguera, com sempre, divertit i amb aquest aire de naturalitat que envolta la seva feina. D’altra banda trobem a un Christian poc encertat, no per que la feina d’Àlex Batllori no sigui bona, sinó per que no trobo que compleixi amb els paràmetres necessaris per a interpretar el personatge. Però sens dubte Lluís Homar és qui domina en tot moment, sense la seva presencia l’obra no destacaria. Cal dir que en cert moment de la representació un mòbil va començar a sonar i fins que no va deixar de fer-ho, Homar no va seguir amb el text, i aquesta naturalitat només se la poden permetre les feres de l’interpretació.

Lúa Campos
@luaneverland