El despertar de la primavera
Teatre Victòria, 10 d’abril de 2018
Quan encara no has complert vint anys i et disposes a veure una obra en la qual la transformació personal o la voluntat de ser adult són protagonistes, t’arrisques a que t’acabi removent sentiments, emocions i idees. I això és el que passa amb El despertar de la primavera, una obra que va ser escrita per Frank Wedekind a finals del segle XIX i que va agafar una nova dimensió amb la versió musical de Broadway, que és la que podem veure fins al 29 d’abril al Teatre Victòria. I que, com a mínim, us farà remoure.
L’obra, d’una vigència espectacular, narra allò que aquella frase popular diu: la primavera la sang altera. I és que totes les persones passem per etapes a la vida, com les estacions de l’any, i l’adolescència és aquella on apareixen els sentiments que han estat desapareguts, les sensacions noves, l’energia, el fet de sentir, la capacitat crítica, la rebel·lia, la voluntat de seguir els somnis, el fet de descobrir-se (o no) i, sobretot, l’impuls per seguir quan coneixes que la vida no és sempre com els pares i mares t’havien dit. I això és el que veiem en aquesta història, coses en les quals ens podem sentir identificats/ades les haguem passat fa cinquanta, vint, deu o dos anys.
En concret, l’adaptació que encara podeu veure al Victòria és, principalment, una explosió de joventut necessària en el teatre (i a la vida). La companyia, que es manté de la temporada passada al Gaudí, transmet una energia difícil de mantenir durant les dues hores llargues que dura l’obra. Tot i ser una obra coral, la veu cantant (mai millor dit) la porten dos actors i una actriu que estan molt entregats de principi a fi però que, com sempre, tenen escenes més prometedores que altres. La naturalitat amb la qual s’expressen la majoria dels i les integrants de la producció és un punt interessant a tenir en compte per experimentar cap a on hauria d’anar el gènere musical a casa nostra, molt obsessionat en mostrar, en excés, que els actors i les actrius estan sentint moltes coses. Per altra banda, una cosa que em va encantar, sincerament, pocs cops ho fa, és la il·luminació, arriscada, de l’espectacle perquè fa entrar de ple al públic en els moments claus de la història. Per últim, sense entrar en l’espòiler, l’obra no seria la mateixa sense el final, que marca l’actualització necessària per recordar-nos que els clàssics ho són perquè parlen de veritats universals.
En definitiva, el més important que us puc dir és que hi aneu, potser no us agrada, la trobeu naïf o us sembla irreal, però hi ha molta cosa de veritat, tot i ser un musical. Us ho diu algú de 19 anys. Algú que vol descobrir el món. Com ells i elles. Com tots i totes. Algú que sent l’impuls de viure.
Gerard Gil
@_gerardgil
