Vremya Musei
El Maldà. 5 de març de 2017
Vremya Musei és una aposta jove i fresca de Jordi Font i Toni Guillemat (malgrat que en aquesta posada en escena era Adrià Viñas) de teatre de gest a ultrança. Troben en una petita historia, senzilla i poètica moltes coses a explicar, i això s’agraeix per què quan un llegeix la sinopsi es pregunta: Que faran durant una hora?
Vremya ens sorprendrà força tot i que cal dir que a tot l’espectacle potser li falta una posada a punt. Tant pel que fa a l’argument, el ritme o l’actuació que malgrat ser de molt bon nivell tècnic i artístic, potser requereix una mica més de rodatge i concreció tenint en compte que parlem de teatre gestual.
Passen de la comèdia al Slapstik, la intriga i fins i tot en alguns moments una tendresa propera a la tristesa i al drama que, amb un somriure sota el nas jugaran els actors malgrat queda claríssim que gaudeixen moltíssim amb la comèdia.
El més destacable és que és una obra que podríem veure guardada dins una bola de cristall. La simplicitat dels actors, amants del seu ofici (de la mateixa forma que els personatges ho estan del seu) és el que més transmet de l’obra. La senzillesa, l’ofici, l’artesania, el fer les coses ben fetes i sobretot la idea que l’espera pot valer la pena encara que no ens porti allà on creiem o volíem. Missatge de sobres necessari en el món de la immediatesa en el que vivim.
El vestuari i l’escenografia són magnífics i donen a aquesta peça la classe necessària (no classe alta precisament) Ens transmet la decadència d’un món arrossegat pel benefici on les coses “de casa nostra” sembla que no tenen cap valor. I potser Vremya Musei ens dóna un petit referent, que us sembla si posem tot allò que valorem en un petit calaix? Potser ens sobraria l’espai i deixaríem d’estar pendents de grans pertinences que sembla que ens salvaran la vida però no acaben d’arribar mai.
Segur que amb el temps Vremya Musei, si tenim l’oportunitat de tornar-la a veure, manté la idoneïtat del seu missatge i esperem que encara estigui més treballada i polida.
Roger Puig
Fotografía: Jordi Alonso