Nosaltres, mortals
Teatre Eòlia, 4 de juliol de 2026
Imagina una porta de ferro que es tanca amb un cop sec darrere teu. Pares atenció i el soroll ressona més enllà dels murs de pedra. El fred et cala els ossos mentre avances per un passadís, probablement estret, on cada pedra, cada paret, cada cubicle guarda vides silenciades, pausades. La teva vida és a punt de canviar per sempre.
Aquest llindar, entre vida i captiveri, és en el qual es mou Nosaltres, mortals. Preventives, penades, reincidents, lladres, bruixes i altres semblants, escrita i dirigida per Sara Sors i presentada en el marc del Festival Grec, és el resultat d’una exhaustiva investigació en què l’escenari del Teatre Eòlia esdevé un espai de clam i protesta gràcies al llenguatge del teatre documental, fent un honest recorregut per la història del sistema penitenciari femení des de l’època medieval fins a l’actualitat.
La peça es vertebra gràcies a un text molt ben construït que barreja històries reals i ficcionades i que evidencia que, malgrat el pas del segles, la condemna per les dones i els homes pot ser la mateixa sobre el paper, però les seves conseqüències no ho són. La reinserció, que hauria de ser l’objectiu del sistema penitenciari, sovint queda eclipsada per l’estigma social; la llibertat no posa fi al càstig: només és un esglaó més de la seva prevalença.
L’escenografia, signada per Ricard Fabregat i la mateixa Sors, és minimalista, jugant a favor del relat. L’espai transmet la fredor i l’aïllament propis d’una presó, mentre que els audiovisuals, a càrrec de Sergi Andrades, complementen l’acció escènica sense eclipsar-la. La il·luminació d’Andrés Piza, marcada per punts de llum molt dirigits, crea una atmosfera opressiva que reforça la sensació de vigilància constant. Sense grans artificis: tot està al servei del missatge.
Les interpretacions de Mònica Gómez, Tània López, Marta Margarit i Anna Roy són un dels grans encerts del muntatge. Les quatre actrius canvien constantment de registre per donar vida a preses, funcionàries, familiars i figures històriques, construint personatges intensos i amb molts matisos, des de la visceralitat i sense caure mai en la caricatura. El resultat és un espectacle coral i complex que dona protagonisme total als testimonis i evita reduir-los a simples episodis passatgers de l’historia.
En alguns moments, el ritme es ressent pel volum d’informació documental amb escenes que funcionen més com una explicació que no pas com a una situació dramàtica. Tot i això, la peça construeix un relat exhaustiu i ben fonamentat, fruit de l’escolta de testimonis de primera mà.
Nosaltres, mortals no és una obra còmoda. No pretén entretenir a qualsevol preu ni oferir respostes fàcils. És aquí on rau precisament la seva força, en plantejar-nos preguntes que sovint ignorem. Més que parlar de la presó, l’obra posa el focus en una mirada estructural i social que continua castigant a aquelles que, fins i tot desprès d’haver sortit de la presó, encara han de lluitar per recuperar la seva validesa i el seu lloc al món.
Núria Torres
@n.torresperez98