Entre quatre parets decorades amb elements extravagants neix Breu visita a la gola del llop de Col·lectiu Desasosiego, una obra on el públic sembla ser un personatge més de la història, doncs la seva participació és un ingredient més per aquesta aposta guanyadora.
Des de l’entrada pots albirar que es tracta d’una sala fosca, amb una manca d’il·luminació evident, que no et convida massa a entrar. Només brillen uns cartells neó, que recorden a un establiment de la nit. Tanmateix, qui pot negar-se a jugar quan sembla que no hi ha res a perdre? Així t’ho venen els treballadors del bingo, que mentre t’acompanyen al teu seient, assegurant-se que estiguis còmode, t’expliquen tots els beneficis que t’ofereix endinsar-te en aquest joc. No hi ha opció a negar-se, quan et vols adonar ja tens el cartró a la mà.
Van cantant números, un rere un altre, de manera consecutiva, rutinària, fins que algú canta “bingo”. És una acció amb la qual estan familiaritzats, actuen com màquines preprogramades, coneixen bé el protocol. No obstant, què passa quan succeeix alguna cosa que se surt d’aquests paràmetres? Com s’ha de reaccionar?
L’obra, en essència, és una metàfora sobre la finitud de la vida; la importància de ser conscients que el temps mai s’atura, aquest és etern i se’ns escapa (moltes vegades sense assabentar-nos). Mitjançant un text original, ple d’humor àcid i sarcasme, conviden a l’espectador a reflexionar sobre què està fent amb el seu temps, com l’està aprofitant. Això ho aconsegueixen gràcies a la relació directa establerta entre intèrprets i públic, la qual entenem com un accessori més que fa goig entre aquelles quatre parets, un canal obert que ajuda al text a seguir un ritme àgil.
Addicionalment, durant la representació sempre estan passant coses, estimulant i hipnotitzant l’audiència: “Vol prendre alguna cosa?” “Necessita més cartons?” “Quina edat té senyoreta? L’entrada està prohibida als menors d’edat” “Cafè algú? Algú?” En cada punt de la sala s’està duent a terme una interacció diferent, fent que vulguis estar al corrent sobre de què parlen, formar part d’allò també, intervenir.
Tot i que és una experiència única, és veritat que segueix el model prèviament assumit per la companyia a Un segundo bajo la arena, la seva anterior obra. Així doncs, l’estructura és la mateixa, podent arribar a conèixer el desenllaç dels fets. Tanmateix, al tractar-se d’una formula tan ben desenvolupada i assumida, un segueix gaudint al màxim d’allò que està vivint.
Al final, a Col·lectiu Desasosiego són capaços d’aconseguir allò que molts tant anhelen: endinsar en profunditat les persones en la història. Volen que al sortir d’aquell bingo no estiguis indiferent, volen haver-te afectat d’alguna manera, desitgen que pensis en el text i els personatges durant dies. Tenir un impacte en tu és la seva prioritat número u.
Sofia de Haro