Blanca Desvelada
Teatre Aquitània, 14 de setembre de 2024
Nominada als Max el 2016. Unes 200 funcions, 10 anys de gira en diferents teatres. Tenia altes expectatives quan vaig anar a veure Blanca Desvelada. Els espectacles que fa tant de temps que estan en cartell tenen sempre quelcom especial, alguna cosa que fa que, quan surts del teatre, necessitis compartir l’experiència. I jo, encisat per aquest misticisme, volia descobrir què era aquest ingredient, aquest “no sé què” que tenia l’espectacle d’Alejandra Jiménez Cascón. Necessitava saber quina era la recepta d’aquest èxit. Mentre em preguntava aquestes incògnites, els focus del teatre Aquitània van apagar-se per donar pas a la representació. I, 75 minuts després, tenia totes les respostes: l’ingredient secret, en aquest cas, era ella, l’actriu i dramaturga.
Trobo que un dels avantatges que té el teatre sobre el cinema (sent els dos arts molt lloables) és que, al teatre, el públic es veu molt involucrat en el que està veient. Si està ben fet, el teatre et fa imaginar, et fa crear i, al final de la representació, encara que tots haguem vist el mateix, cadascú ha projectat imatges diferents. Jiménez Cascón aconsegueix fer aquest tipus de teatre en el qual ella sola a l’escenari fa dos, tres, quatre (i molts més) personatges, sovint en una mateixa escena. I pots veure’ls a tots i cadascun d’ells com si hi hagués tot un repartiment entre bambolines. Només quan saluda al final recordes que no, que era ella sola qui ho estava fent tot, que se t’ha activat aquella part del cervell que s’activava quan eres un nen i jugaves a crear històries amb Playmobils.
Tot a Blanca Desvelada està fet perquè formis part de l’experiència. El domini corporal de l’actriu és brutal i desapareix d’un personatge a l’altre sense que vegis els fils, amb unes transicions tan fluides com una mirada. L’espai escènic creat per Mónica Gálvez és amb prou feines un banc mòbil i una petita estructura cúbica. Ens recorda el que deia Peter Brook al seu llibre El espacio vacío: “Alguien camina por este espacio vacío mientras otro alguien le observa, y esto es todo lo que se necesita para realizar un acto teatral”. Realment és això. No es necessita més.
Totes aquestes meravelloses qualitats supleixen el fet que el text em va semblar més aviat senzill. Ens explica la història d’una dona turmentada per somnis recurrents de la Guerra Civil: una altra dona que ha d’entregar la seva criatura acabada de néixer perquè no la matin. A partir d’aquí, la protagonista busca l’origen d’aquests somnis en el seu propi llinatge familiar i es troba que potser les respostes les té la seva mare, amb qui fa 15 anys que no es parla. No em malinterpreteu, el text és solvent, però la resposta que ofereix al problema de la protagonista va ser, per mi, un xic insatisfactòria, com si no acabés de complir les expectatives que s’havien plantat els primers minuts de funció. No va ser aquest final el que més va emocionar-me, sinó les escenes que hi havia entre mare i filla que, interpretades per Jiménez Cascón, em van suscitar una tendresa que em demanava tornar a ser petit per pensar que la tristesa és una decisió que pren la gent gran.
La funció s’acaba. El públic es posa dempeus per aplaudir. El triomf és evident. Fins i tot amb les petites pegues que li he trobat al text, surto de l’obra renegant d’aquell teatre que aspira a ser cinema, d’aquell teatre ple d’artificis que necessita recrear cada detall de les situacions que explica amb escenografies recarregades. Per mi, el secret de l’èxit de Blanca Desvelada és poder imaginar escenaris de la Guerra Civil per després transportar-nos a un club de comèdia actual o a una consulta d’una massatgista en tancar i obrir d’ulls. Un escenari pràcticament nu. Res d’atrezzo. Per gaudir d’una bona història, només cal algú amb ganes d’explicar-la i algú altre que l’escolti. I això és l’essència del teatre.
David Magaña