Primera crítica de la Silvana Llopart

Viaje al centro de un idiota
El Canal, Temporada Alta, 23 d’octubre de 2021,

Viatjar al centre d’un mateix no és fàcil, sobretot si et fan por els teus propis monstres. Enric Montefusco ha travessat la seva identitat per dur-nos sobre l’escenari una proposta íntima tot revisant la pròpia personalitat.

Viaje al centro de un idiota és una peça escènica protagonitzada per un músic amb la col·laboració d’un expert en objectes i la relació que aquests construeixen amb el cos humà. Tenint això en compte, s’entén que la proposta aposta fort per aquestes dues disciplines i s’espera que aquestes aconsegueixin crear un diàleg entre elles que, finalment, interpel·li el públic, objectiu que ha resultat poc assolit. 

Podríem entendre aquesta proposta com un concert performatiu i, d’aquesta manera, potser hauria assolit el seu objectiu. Però, qui ha anat al teatre a veure el que creia que era una peça escènica més construïda, quant a fil narratiu, ha trobat a faltar una visió més experimentada pel que fa a la direcció escènica en qüestions referents al ritme, a les transicions i al llenguatge i evolució corporal del músic que, a moments, era intèrpret. Aquesta mancança provoca una intermitència poc orgànica en la formació d’imatges que, creades amb gran capacitat de transmissió, acaben resultant simples imatges sense ànima, sense entranyes.

Enric Montefusco ha compartit amb nosaltres la part més privada de la seva intimitat i hem pogut entrar en un espai on es qüestiona el concepte de la pròpia identitat i posa de manifest la dualitat que viu en la seva persona a través d’un diàleg xiuxiuejat amb grans capacitats d’evolucionar que resulta interessant i morbós. És palpable la necessitat de lluita i de rebel·lió d’un contra un mateix i, tanmateix, la necessitat d’acceptació i d’amor. Aquesta tensió és el que manté viu l’espectacle i, no obstant això, es deixa de tenir en compte durant la peça i, finalment, desapareix. Desapareix així l’interès del públic cap a allò que succeeix a escena i es manté l’atenció simplement cap a la música.

L’espai sonor, en canvi, ha aconseguit crear un viatge: ens ha transportat de la realitat a la fantasia, ens ha transportat a un espai on tot és possible i pensable, on pots lluitar contra els teus monstres i, tot seguit, posar-t’hi a ballar per, després, convertir-te tu en un monstre.

Silvana Llopart