Tothom té la seva ciutat. El seu lloc. El seu barri. Casa seva. Un lloc que se sent seu. L’Anna Molinet titulava la seva crítica d’Alhayat o la suma dels dies: Casa és on tornes. Doncs jo cada cap de setmana torno a Igualada. Torno a la ciutat que em sento meva, amb la meva gent. Si a Barcelona corro, vaig a tot arreu amb auriculars i sento que la pressa m’envaeix; a Igualada respiro fondo, em calmo i aparco els auriculars per sentir com batega la ciutat.
No és gens estrany, doncs, que senti que l’espectacle Museu del temps, en el seu pas per Mostra Igualada, parli de mi, de la ciutat que m’estimo. La direcció de la Mostra va anar a buscar la companyia de José Antonio Portillo (Biblioteca de cuerdas y nudos, A pie) per desplegar un Museu del temps igualadí. Conjuntament amb un treball amb persones anònimes, va escollir nou perfils d’edats diferents, amb històries diferents, i els va demanar que escollissin un objecte important per a cadascú. Durant els dies de la fira, l’enterrarien. Tres enterraments en tres cerimònies. Nou persones en nou objectes.
La cerimònia és més un ritual que un espectacle. Emociona perquè no necessita artifici. Només la paraula, i un coixí musical conformat per una acordió i per l’embolcall perfecte d’una trentena de joves de la Coral Xalest. La història de cada protagonista, amb el suport en l’escriptura de l’Oriol Solà i Prat, pren una forma de relat testimonial, de record vivent. “Quines històries més ben trobades”, deia un programador; “tothom té la seva, si algú està disposat a escoltar-la”, li responien. Part de l’èxit és això, sentir que tots tenim una història, i que la dels nostres veïns, la de la nostra comunitat, també ens pertany.
Aquest Museu del temps perdurarà com a memòria viva d’una ciutat. Els objectes, enterrats en tres places del centre de la ciutat, seran eterns, immortals, i serviran per explicar-nos. Les veus dels nou testimonis, enregistrades i transcrites, seran un retrat humà de la Igualada fora dels focus. Per demostrar, com bé deia la falca d’enguany, que les arts escèniques ens toquen, ens transformen i ens fan més feliços.
Podeu escoltar o llegir els textos de cada testimoni en aquest enllaç
