La mort i la donzella
Mercat de les Flors, 26 de gener de 2023
L’altre dia, un animaló es va colar a una funció de “La mort i la donzella”, obra de l’Institut Valencià de Cultura i Asun Noales, a partir del quartet de corda núm. 14 en Re menor de Franz Schubert. Posant en comú el vol, la dansa, la temàtica de la peça -una mort prematura sense escapatòria- i la captivitat inesperada del nostre amic, vaig pensar que aquesta crònica l’havia d’escriure ell.
Fa fred a fora i no sé com he arribat fins aquí. Em passejo per les barres, esquivant focus i mirant una mar de butaques buides. Malgrat les meves ales, la caiguda contra el terra és amenaçadora. Des d’aquí dalt tot és relatiu. Hi ha un raig de llum que em persegueix, que em molesta i em fa volar, però no sé cap on. Cap on volen que voli? Si el cel que veig resulta ser una paret transparent que no em deixa marxar, cap on vaig? Les butaques s’omplen de caps humans i creix la meva necessitat de cagar-me en tots i cadascun d’ells, però avui no em surt. La llum em continua perseguint, així que m’amago entre cametes. I de cop, tot fosc.
Gairebé tot. S’il·lumina un mur gris -com jo- i s’hi intueixen uns cossos -humans-. Ja res és tan fosc, però ara la llum ja no em persegueix a mi. Això sí, sembla que aquesta llum que vol fer fora aquests cossos -humans- no aconsegueix espantar-los. Potser és que no són humans del tot. Si més no, no es mouen com els humans que veig normalment. Es mouen gran, i dolç, i fort, i ingràvid, i tot i que ells no tenen ales, sembla que puguin volar. Llisquen per les parets del gran mur gris, a vegades vestits, a vegades nus, i fugen, tenen por, s’amenacen, es cuiden i fan l’amor -o això em sembla a mi-. Ni tan sols puc veure bé quants són, des d’aquí. Així que volo.
Creuo el vol per sobre el mur, per sobre els cossos, i em planto sobre una barra càlida per comptar quants cossos semihumans hi ha sota les meves potes. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set. Em començo a preguntar seriosament per què aquests humans es mouen a mercè d’un so que a mi em molesta, però que a ells sembla que no. Tothom sembla encisat pel so que embolica la sala.
Definitivament, els set éssers que tinc a les meves potes no són humans. Els humans caminen per desplaçar-se, no per plaer. No fan moviments inútils. No fan servir el seu cos per res més que per retenir-hi els òrgans vitals. Utilitzen les mans per agafar coses i els peus mai toquen el terra descalços. Els humans no poden volar.
Els cossos comencen a desaparèixer, i la llum darrere seu. Un silenci breu és trencat per un soroll estrident. Els llums s’encenen. M’espanto i volo. Veig els caps asseguts a les butaques picant de mans. Encara tinc més ganes de cagar-m’hi. Busco refugi en alguna altra barra -està ple de barres, aquí-. Les boques dels caps fan bla bla bla i blo blo blo i jo m’ho miro, però des d’aquí no entenc res. Sembla que no em veuen. Em quedaré aquí, amagat, mirant més cossos semihumans, per entendre qui són, per potser, un dia, volar amb ells. Aquí no em trobaran mai.
Carla Coll
@carlacollserr