Déjà-vu

Teatre Eòlia, 10 d’abril 2024

Després d’una mort i el procés del dol podem anar-nos-en a la bogeria, l’únic que volem és la llibertat i es troba en un petit racó, una petita finestra, on poder veure la llibertat, el carrer i la gent que va amunt i avall .

Una família d’onze germanes, que sempre han viscut amb la cohibició i la por a dins, que l’únic que aspiren és sortir i anar a món real a conèixer l’amor, però no poden sortir perquè han de guardar el dol a dins i juntes en aquella casa. Una obra que ens parla de la vida i la mort, el somni i la realitat. Déjà-vu, es pot veure de diferents maneres, d’estimar-se, un amor més físic o pròxim, però el que queda clar és el missatge de ser lliure i voler viure.

En el text de Martí Torras Mayneris, podem veure moltes referències, actuals i més artístiques, com ara fer referència a Bernarda Alba o Samuel Beckett. L’escenografia, creada per Llorens Corbella Burgués, està en un sol lloc, la sala, plena de cadires per amunt i avall, de costat, del dret, del revés fa que t’hi fixis en cada cadira. Tot i que la història només transcorre a la sala, viatgem en el temps per entendre quins objectius té cada personatge, l’espai sempre és el mateix, però el temps va saltant en flashback, anem entenent-ho amb el disseny de llums fet per Andrés Piza.

Deu intèrprets a escena, totes van a una, és un cor, l’escolta activa que tenen a escena és increïble. No se’t fa llarg ni feixuc, veure tanta gent actuar en un escenari petit, totes i cadascuna d’elles et crea un estímul diferent que t’ajudarà a entendre el seu personatge. Els moviments nets i polits i la vocalització impecable. Les imatges que et transporten cap al teu cap amb els moviments o posicions són impensables sense els seus moviments, es com si tot quedés en una fotografia.

Una obra et duu a la reflexió de la vida i la mort, la llibertat i l’opressió, la bogeria i la felicitat. Volem saber que podem canviar de nosaltres si tot ens afecta. Sí, tot canvia, però ho podem fer amb riures, analitzant situacions i no perdre mai l’esperança, perquè al final del camí sempre hi ha la finestra de la llibertat.

Alex Grande

@alex_gral_27