D’un temps ençà les ciutats han renunciat a servir els seus habitants per tal de seguir el mandat del capital. Els seus nous propietaris, més moderns i guapos que mai, l’han acabat transformant en el pacient zero del virus peratothommenysperaquihiviu.
Així doncs, quan en aquesta megametròpoli europea una arquitecta urbanista (Montse Germán) és acomiadada per una acció que els seus caps dirimeixen que amaga interessos espuris però que, en el fons, és tan sols un fet idealista, aquesta dona, sentint-se expulsada de la seva pròpia ciutat, sembla trobar el pretext necessari per tal d’agafar seu farcellet i tornar a la casa paterna, ben lluny de la capital. És com si els pobles petits fossin els únics que encara conserven una mica d’humanitat. Però poc a poc també sucumbiran davant del virus. És inevitable. Així és el progrés, oi?
Temps després de la mort del pare en circumstàncies estranyes, els seus germans, encarnats per Anna Alarcón, en el paper d’advocada cínica, i Xavi Sàez, en el de l’home que ha viscut el naufragi de la vida en parella i el de la vida laboral, i una neboda, que sembla ser la més lúcida entre els nouvinguts, la visiten per tal de parlar de tot un seguit de coses importants. La primera, com suposo que us podreu imaginar si us heu trobat en situació d’heretar, és el destí de la propietat.
I així es revela l’autèntic conflicte de la trama, que és anàleg al que experimenta en Henry Wilcox a L’herència amb la qual fa ben poc ens ha obsequiat el Lliure: Cal que la casa sigui un immoble o bé és millor que es converteixi en un refugi?
La direcció de Toni Casares, que torna a dirigir un text de Miró des de la seva col·laboració al 2004, aporta al conjunt una mirada que es debat entre la violència i l’amabilitat. Malgrat l’evidència de la distància –la germana gran, l’adoptada, desperta gelosia en els altres dos, més arrelats a la crueltat d’un món que no tracta gens bé aquell idealisme que els seus pares van provar d’inculcar-los sense èxit,– el relat no es desenvolupa pels camins de lluita fratricida als que les ficcions tant ens han habituat quan es tracta d’herències. Els actors no obliden la tendresa que es professen com a germans i s’acompanyen en el dol tot i les seves diferències.
Pau Miró signa un text que demana ser escoltat donant veu a uns personatges delicats pels quals és inevitable vessar alguna llàgrima. Qui no passa pena per aquest meravellós actor que és en Xavi Sàez*, que prova de sostenir-se no només a ell sinó també a la seva filla? I qui no ha sentit alguna vegada, com el personatge de l’Anna, que la utopia és tant inabastable que justifica, per força, qualsevol embat contra la bona voluntat? I qui no s’ha sentit alguna vegada, com els passa a la Montse Germán i a la seva neboda, que acaba de ser expulsada d’un partit de futbol, fora de lloc?
L’espai dissenyat per Pol Roig acompanya amb encert aquestes preguntes a través d’un univers absolutament descarnat que es mou entre l’abstracció i la figuració. De la façana d’una casa, amb la porta sempre oberta, en surt un munt de sorra negra, que envaeix la sala de baix de la Beckett, transformant-la en un desert lunar enfilat per línies lluminoses, obra de Mireia Sintes, que s’estenen des del terra fins al cel i doten l’espai d’una versatilitat enorme. Adés ara són estels, ara són els xiprers de la finca familiar. Amb ben pocs elements, la dupla Sintes i Roig, aconsegueix un espai misteriós i nu que funciona per si sol i que és reflex de l’expulsió a la qual dispara el títol de l’obra.
Així doncs, l’equip liderat per Toni Casares torna a reblar el clau en una reeixida proposta de la Sala Beckett que inicia amb el rescat d’una merla, un ocell extremadament territorial, que va voler fer fora de casa aquell qui la va salvar. Si això us sona d’alguna cosa, és perquè potser vosaltres també viviu en una ciutat plena de merles. Aneu amb compte si deixeu les finestres obertes.
*Cada cop que el veig em quedo bocabadat. Senyors, com és que no va guanyar el Premi de la crítica?
