L3 Fontana és la història d’una parella. S’enamoren, se’n van a viure junts (a Gràcia, per si algú en tenia algun dubte) i ell li demana que es casin. L’inusual? Ella diu que no. El motiu? Les diferències ideològiques. Quan ella li explica que ha decidit ajudar una dona que demana diners a l’entrada del metro, i la reacció d’ell és absolutament paternalista i d’oprobi dissimulat, la Nina no pot fer-se més la innocent, i decideix acabar la relació. Ella és molt valenta. Ell també, per afrontar-ho. L’Iris, que retroba l’esperança quan els dos burgesets de Gràcia la salven de la seva desesperada situació a les portes de l’estació, es dedica a escoltar-los i donar-los consell sobre la seva desigual i descoordinada relació. L’obra planteja una situació complexa, difícil de representar amb tots els detalls necessaris. El cringe buscat dels dos enamorats a l’inici pot fer gràcia. La situació tenyida de rols de gènere evidentíssims pot ser crítica. I crec que ho és, però fins a quin punt la crítica es fa palesa? El conflicte s’exposa, però no s’hi aprofundeix. Si aquest és l’argument de l’obra, què passa durant l’hora i quart que dura? Massa coses. El conflicte de parella serveix de pretext per parlar del sensellarisme, el sensellarisme serveix de pretext per parlar d’amor i esperança, l’esperança serveix per romantitzar el sensellarisme. I així, va passant-se d’un tema a l’altre d’una forma que té sentit narratiu, però que està, sobretot políticament però també dramatúrgicament, no del tot ben construïda. L’excés de temes fa que, al final, no es parli de cap tema en concret.

En primer lloc, l’aparició de l’Iris no està gaire justificada. Per introduir la desavinença entre els dos enamorats, penso que era suficient esmentar les posicions de cada un respecte a la situació del personatge com, de fet, ja es fa en una escena. És innecessari que l’Iris surti literalment a l’escenari. Només genera sobrecàrrega dramàtica. En realitat, el seu personatge hi és per provocar el trencament. És un element logístic. A vegades la senzillesa és una fortalesa gens fàcil d’aconseguir. Per dir moltes coses, sovint la metàfora o la suggestió són recursos molt més efectius que no pas l’exposició directa. Vull dir amb això que tot tema tabú o difícil s’ha de tractar amb eufemismes? En absolut. L’Iris és un personatge secundari de qui es podria fer una obra sencera, però que aquí, en canvi, serveix de crossa a una història molt més superficial. S’entén que, si introdueixes un tema com el sensellarisme, creus necessari tocar-lo per no quedar com una dramaturga freda i sense escrúpols. Però en aquest cas, ha volgut anar a buscar llana i n’ha sortit esquilada. Aquesta construcció genera en l’espectador la sensació que ambdós conflictes estan al mateix nivell. Hem de deixar de queixar-nos només perquè algú està pitjor que nosaltres? No, tampoc és això. A casa meva mai s’ha portat el discurs de no poder deixar res al plat perquè en un altre lloc hi ha gent que es mor de fam. Però, és clar, tampoc hem fet una obra de teatre parlant de com de bé nosaltres podem menjar. Ni de com donem paquets d’arròs als bancs d’aliments perquè som molt bones persones. Va costar-me bona estona en sortir del teatre acceptar que realment havia vist una obra que queia en vells trucs. Romantització de la pobresa, síndrome de salvadores blanques, elogi al sistema en un intent de crítica. És devastador veure que no ho hem superat.

En segon lloc, més enllà dels malencerts polítics, l’espectacle manca en alguns moments de ritme. Té tot el potencial d’una obra colpidora, però poca cosa del desenvolupament. Totes ens enamorem, ho deixem, tenim conflictes morals, totes som petites i valentes heroïnes quotidianes. Tot això ens concerneix, a les espectadores, però ja ho sabem. Per mi, l’obra començaria just en el punt on Roser Vilajosana l’acaba. Amb la història dels personatges a la seva esquena, les seves marcades opinions, les experiències amoroses i familiars, les anècdotes aleatòries. Què fem amb tot això? No ho sé. L’obra només exposa la mateixa construcció dels personatges i la situació inicial. Situació prou interessant per construir-hi al voltant un text teatral, sens dubte, però on no hi acaba de passar res inesperat. En conseqüència, l’espectacle és bastant pla. Tan atipat de coses; missatges, trames, petits conflictes… passa de la plenitud a la planícia. Com quan alguna cosa va tan de pressa que sembla quieta, però en realitat és impossible agafar-la per enlloc.

Cal dir que tot això són badades del text, que les actrius salven amb una interpretació francament brillant. Tant Roser Vilajosana, com Artur Busquets i Patrícia Bargalló, són intèrprets de primera que fan molt bona justícia als seus personatges.  L’escenografia és funcional, mòbil, té algun joc amagat, i ajuda a donar dinamisme al text, com també a carregar-lo al·legòricament. No és res que no s’hagi vist abans. Mobles que es mouen i generen diferents espais, utilització dels mateixos elements per a crear escenaris diversos… són recursos que si bé no sorprenen, acompanyen bé el text. En general i en resum, tant l’escenografia com el text tenen aspectes positius i negatius, que en ambdós casos se sumen i es potencien.

A la sala van haver-hi reaccions diverses. Un nivell d’aplaudiments convencional. Persones sorpreses del seu propi desencís, gent que s’ho havia passat bé. Hi havia per totes bandes qui s’hi havia sentit identificada. L3 Fontana és sens dubte una obra dirigida a un públic molt general. La programació de migdia de la Beckett.