Els Watson (Dijous Fort)
Teatre Nacional de Catalunya, 16 de febrer de 2024
La quantitat de gent que omple el vestíbul del Teatre Nacional despista per ser l’hora que és. Falten més de quaranta minuts per la funció i diversos grups de persones fan cua a la barra del bar o pugen les misterioses escales mecàniques que, avui en funcionament, s’amaguen als laterals de la Sala Gran. Ens apropem a la multitud i detectem ràpidament que deu passar alguna cosa bastant forta. És possible que el TNC hagi estat conquerit pels joves?
Segona vegada aquesta temporada que vivim un Dijous Fort com el d’avui. En aquesta darrera campanya, el TNC es proposa cridar els joves a les seves butaques i convèncer-los que sí, que hi son benvinguts. Entrada econòmica, cerveseta de cortesia i una conversa en format Pòdcast en directe que contextualitza i ens prepara per a la peça. No té pèrdua, ni tampoc trampa. El TNC ens vol ensenyar què fa i no vol que ens perdem el més petit detall. La conversa que escoltem aquest vespre és entre l’editora Blanca Pujals i la bibliotecària Marta Cava. Uniformades amb els seus vestidets de flors, parlen de Jane Austen davant files i files de cadires a vessar d’un públic encisat. Una prèvia breu, concisa i completa. Tot el que necessitem per posar a tothom en situació pels Watson.
La continuació de la novel·la inacabada d’Austen és obra de l’autora britànica Laura Wade. Estrenada a Londres el 2018, The Watsons es pregunta com hauria acabat la història dels seus personatges, i ho fa a partir del que teòricament va deixar dit o escrit la mateixa Jane Austen. Dirigit per Josep Maria Mestres, el muntatge que veiem a la Sala Gran és aclaparador. Mercè Arànega, Jordi Coll, Paula Malia… en total són 18 els intèrprets d’elevadíssima categoria que van desfilant per l’escenari explicant-nos, i deixant-se explicar, els seus decidits destins. Un desplegament actoral on sobresurten Laia Manzanares, en el paper d’Emma Watson, i Laura Aubert, meravellosa responsable del ritme i el destí de la història.
Del que passa als Watson val més no saber-ne res, doncs el principal punt fort de la proposta és la sorpresa. Aquesta irromp al final d’un primer acte molt brit, d’un clàssic impecable, i es justifica i distorsiona durant una segona part una mica més superficial. Parlem del perquè de les decisions creatives i del poder del control de la imaginació. Què seria millor per la història d’Emma Watson? Ho podrem saber mai sense deslligar-nos de les nostres conviccions contemporànies? La proposta de Teatre Nacional és estèticament i conceptualment molt atractiva, però una mica fluixa i poc profunda en alguns girs textuals. El punt de partida enganxa, però l’interès fluctua fins a descendir per unes decisions que són poc contundents i irreverents.
Al lavabo a l’entreacte i a la cua del bar en acabar, la pregunta és general: com s’aconsegueix reunir tots aquests intèrprets, la majoria a més, amb tan poques línies? Somriures, teoritzacions i un sentiment compartit; el de l’emoció de gaudir-los una vegada més.
Maria Pujol Cortada
@mariapuco_
