Animal negre tristesa
Teatre Auditori de Granollers, 12 de març 2023
Una escenificació espectacular t’aclapara quan t’asseus a la butaca del teatre. Una dona dansant a la pantalla. Una pantalla, una llum, una sonoritat amplificada que t’envolten durant tota l’obra. Una proposta que vol ser innovadora tot incorporant la càmera per descobrir el detall de la mirada de l’actriu. Però si vaig al teatre no és per veure actrius de càmera. Aquesta pantalla m’absorbia la mirada encara que intentés resistir-m’hi perquè, si no, no tenia altra manera de veure què passava. La peça està jugada a través de la càmera en tota la primera part, i es nota un molt bon treball d’incorporació d’aquesta a l’escena física. Tanmateix, em trobava desconnectada de la imaginació amb què treballa el joc teatral.
L’actuació grupal es descobria treballada, àgil, dinàmica, amb una molt bona compenetració entre les actrius. Unes imatges visuals fantàstiques sorgiren de la representació d’unes flames humanes que impedien el pas del personatge. En canvi, la interpretació individual em va semblar freda i distant. La narració de la pròpia experiència substituïa la mateixa vivència, i t’allunyava de l’emoció del personatge.
Em resulta interessant la profunditat des de la qual està treballat l’argument, tant a escala cronològica (precedents, nus i conseqüències) com pel que fa a l’àmbit social, ja que analitza el conflicte de l’incendi des d’una perspectiva social. Tot i això, vaig sortir del teatre sense tenir clar l’objectiu de l’obra. Amb un toc de sensacionalisme i un altre de macabre, no em va quedar clar com aquest vessant social s’articulava amb el canvi climàtic o quines havien de ser les posicions ètiques que hem d’adoptar la població davant uns fets d’aquestes dimensions.
El teatre era ple de gom a gom i comptava amb un públic intergeneracional. Això reafirma que no podem obviar que es tracta d’un tema actual, present, que mou la població i al qual hem de buscar respostes reals davant les adversitats que ens pot ocasionar la pròpia activitat humana. Val la pena posar-ho sobre la taula i fer del teatre un espai de debat i reflexió.
Joana Jané Tarragó
