És emocionant l’experiència de ser interpel·lada per uns codis escènics que s’allunyen del que una pot estar acostumada a consumir de forma habitual. Titelles, dansa, teatre físic. Una combinació de llenguatges diversos que Zero en Conducta tradueix en universals, travessant des del més petit al més gran de platea.

La tempesta ens parla de Pablito, un nen perseguit per un núvol de tempesta que no li permet ser feliç. Sabent que perquè surti el sol primer ha de ploure, acompanyem al protagonista en la seva incansable recerca d’un plor que ha perdut i que enyora. Per fer-ho, demanarà consell a qui ell considera més expert en la matèria de les llàgrimes, i s’endinsarà en aquells llocs on és habitual plorar-hi.

Donen vida al Pablito Iona Balcells, Victoria Minguez i Ramón Ródenas, acompanyant-lo en veu i forma, i regalant-nos els seus cossos i la seva emotivitat quan l’escena ho demana. Un espectacle de moviment preciós, impecable i càlid, que accentua la proximitat d’una història que fascina als més petits i va calant poc a poc a l’interior dels més grans. Dirigits per José Puchades (també encarregat de la dramatúrgia) i Julieta Gascón, i acompanyats de l’impecable il·luminació de Pau Garcia i la bellíssima música de Jorge Da Rocha, els tres intèrprets donen vida a tots els personatges que acompanyaran Pablito en el seu viatge.

Poc a poc i amb una delicadesa infinita ens anem adonant que el plor que ha perdut el nostre protagonista potser l’hem trobat a faltar també alguna vegada en nosaltres, o si més no hem incorporat en el nostre dia a dia la seva absència total en aquells qui ens envolten. La tempesta vol trencar amb el paper residual del plor dins una societat que ha deshumanitzat el sentir públic i ha facilitat la pèrdua de recursos emocionals a mesura que guanyem en anys. Des del punt de vista de la innocència però amb una contundència molt brutal, La tempesta és un cant a recuperar les emocions en aquest món de grisos, repressió i masculinitats aniquilades. Una història d’amor a plorar amb llibertat.